Vertigen al carrer davant de la pandèmia

“Em recorda a un dia d'Any Nou al matí. És el dia que menys gent hi ha pel carrer. Això sembla una pel·lícula de ciència-ficció. I espanta. Ens espanta el desconegut, oi?”. Però no és Any Nou. Avui és dijous, 19 de març, i el Jordi, de 51 anys, conductor d'autobús, és al volant d'un V-13, que comunica la Ronda de Dalt amb el Pla de Palau, a Barcelona. Porta guants de làtex. La mascareta la utilitza quan va pel carrer, però ara se sent més o menys protegit, aïllat com està amb unes cintes perimetrals en les quals es llegeix: “Com a mesura preventiva per l'episodi del coronavirus, els conductors no vendran bitllets ni faran atenció al client”.

Però no hi ha gairebé ningú al bus i pot parlar. Només una noia amb crosses explica després que ve de l'hospital del Sagrat Cor on li han tret els punts d'una operació de genoll. Fa un sol esplèndid però el passeig és desert. “Mira: no hi ha ningú. Són les dotze i això, normalment, és una bullícia. Quatre gats. No tinc por”, diu el Jordi “Bé, sí, pels meus fills. Al principi ho van vendre com una grip; que si la Xina és molt lluny. I ara és aquí. En un mes i mig ja veurem si hem arribat tard”. I elogia que la gent compleixi gairebé el confinament. “No puja gairebé ningú. De vegades hi ha algú que vol passejar-se. Que com ho sé? Desenvolupem gairebé un sisè sentit”.

“Ens deien que era una grip i que la Xina era lluny”, diu un conductor d’autobús

El bus arriba al Pla de Palau i l’Alba, de 24 anys, la noia de les crosses, baixa. Va patir una ruptura de lligaments encreuats i de menisc esquiant a França. Ara torna a casa a la Barceloneta i explica com l'ha impressionat el silenci al carrer de Londres, on ha agafat el bus. “Per aquí la gent és més rebel”, diu. És estudiant de psicologia i treballa a Mango. Tem que hi hagi un ERTO. No s'equivoca. Un dia després la firma ho confirma. Afecta 4.767 persones. Potser ella se’n deslliura per estar de baixa.

La crisi de coronavirus ha posat potes enlaire la vida dels ciutadans, tots obligats a lluitar contra aquest enemic invisible, tots obligats al confinament i d’altres sense més remei que sortir a treballar a un carrer cada dia més buit. L’Albert Artigas, de 33 anys, viu sol i agraeix la companyia del seu gos Ringo, perquè així el pot treure a passejar. Ara condueix un cotxe elèctric de recollida d'escombraries. No porta mascareta ni guants però fa un gest de resignació i, comprensiu, recorda les carències als hospitals. La història va per barris: El Mustafà, de 41 anys, marroquí, de prop de Fes, està tancant una rasa després d'una avaria elèctrica al carrer de la Nau. Només cobreix les urgències. Té mascareta però no la utilitza. Diu que al Marroc hi ha pocs casos però tem que s'estengui per compatriotes que han “baixat d’Itàlia”. El Mian, de 30 anys, pakistanès, va en la seva moto de Glovo sense por. “Treballo al carrer. Com d’altres, no?”, diu somrient. Presumeix de país: només hi ha 300 casos i dues víctimes. “Van tancar aviat les fronteres”, al·lega.

La tarda avança i amb prou feines hi ha algú. Dos guàrdies de seguretat de Prosegur mantenen una conversa davant d'una parada del metro. Prefereixen no dir el seu nom. “Posa Quilos 80. És llarga. Els meus companys saben qui soc”, afirma un. “Els que hem de protegir hauríem d'estar protegits. Als vestuaris de les estacions de metro, de vuit metres quadrats, som uns 15 o 20 guàrdies per canviar-nos i dinar junts els tuppers. Hi estem exposats al 100%”. I explica que el 16 de gener, quan va esclatar la primera crisi a la Xina, era a les Filipines. “Un mes després eren 80.000. I aquí passarà el mateix”, presagia. “Això ja ho he vist”, rebla en al·lusió als soldats que desinfecten instal·lacions amb vestits protectors de cap a peus com si entressin en una central nuclear.

La inquietud s'estén com la pólvora: un taxista a la plaça de Catalunya es disculpa per atendre amb mascareta i guants –“Ho sento, hi ha dos taxistes a l’hospital”– igual que una venedora d'una botiga de telefonia al carrer de Sepúlveda. Un paleta d'una obra d'un hotel cèntric de Barcelona voldria aturar la construcció igual que les públiques. “Tant de bo es pari. Estem al corrent que en altres llocs ha estat així”, diu, amb por d'encomanar un familiar. El capatàs admet que els falten mascaretes.

“Tant de bo es pari l'obra”, demana un paleta d'un hotel de Barcelona

La Boqueria imposa: multitud de parades tancades i a les que queden obertes hi ha venedors que semblen cirurgians. El Josep, de 46 anys, és un pagès de Sant Boi. La quarta generació a la plaça. “La gent ve a comptagotes. No s’està a gust. Hi ha molta inquietud, però aquestes” –indica palpant una carbassa i unes carxofes– “no entenen de coronavirus. Continuen creixent”. La Juani Leo, venedora de pollastres de 60 anys, demana que passi aviat: “Això és la ruïna per a tothom”. Igual que el pescador Marcos Merino, que es planteja obrir només divendres i dissabte.

La situació no és diferent a les farmàcies. La Pepa Soler, de la farmàcia Soler Cuyàs, a Gràcia, relata l’“aclaparament” de treballar amb mascaretes, guants i obligant els clients a entrar de dos en dos. “M’encantaria quedar-me a casa però això és un servei públic. És angoixant: no només pel contagi. Són les condicions de treball. No estem acostumats a tractar així la gent. És desagradable”, explica la Pepa, que vaticina una “catàstrofe econòmica” quan finalitzi la pandèmia. I descriu aquest paisatge quan tanca de nit: “De sobte, veus un cotxe que surt del no-res amb una mascareta. Com si fos un zombi. És com una pel·lícula. Només et sents sa i estalvi quan arribes a casa".