Perdre el temps

Una novel·la és la novel·la que és més enllà del premi que hagi obtingut. De fet, els premis literaris no afecten gens la qualitat del llibre que se n’hagi beneficiat, però sí que proporcionen pistes per saber com van les coses i quins interessos tenen les grans editorials. Després de perdre el temps llegint tres novel·les recentment guardonades, és fàcil concloure que la deserció de la literatura és ja un fet inqüestionable.

A la seva novel·la anterior, Melissa & Nicole, premi Prudenci Bertrana 2017, David Nel·lo (Barcelona, 1959) partia d’un cop d’efecte de l’argument per enfonsar-se sense vergonya en una inversemblança demencial: dues germanes bessones que vivien amb dues famílies diferents, i que no s’havien vist mai, coincideixen per atzar en una illa diminuta del Bàltic durant unes vacances d’estiu. A Les amistats traïdes, premi Sant Jordi 2019, Nel·lo continua sent fidel a la comicitat involuntària. Aquí la coincidència meravellosa, i que és el centre de la novel·la, és aquesta: no se sap per què, però un escriptor molt famós va trair el pare del narrador. De totes maneres, el lector no ha de patir gens, perquè quan el fill, que és traductor, s’instal·la en una residència literària suïssa, de seguida hi apareix també l’escriptor famós i no triga gaire a explicar els motius del conflicte. I el lector, que no acaba d’entendre mai si es troba davant d’un retrat irònic de la recerca obstinada de l’èxit literari, si se’l sermoneja amb una crònica històrica, o si llegeix una narració més o menys fantàstica, sap de segur que a Les amistats traïdes tot trontolla: la prosa, la veu narradora, els personatges i les seves relacions —semblen col·leccionistes de tòpics—, la substància de l’argument, els passatges de transició, les descripcions i els diàlegs. El lector també sap, molt abans d’arribar al final, que no tornarà a perdre el temps amb propostes tan buides per més que duguin l’aval d’un premi com el Sant Jordi.

A Tota una vida per recordar, premi Ramon Llull 2020, Núria Pradas (Barcelona, 1954) narra les vicissituds que viu una noia de Nova York que, des de molt jove, vol treballar a Disney Studios, a Los Angeles, com a dibuixant de pel·lícules d’animació. Hi arriba l’any 1932 i ben aviat s’adona que el camí cap a l’èxit està farcit d’entrebancs perquè, en comptes de pertànyer al gènere masculí, pertany al femení. I el lector hi troba, és clar, un sermó constant sobre la dignitat de les dones treballadores durant els anys de la depressió, un document sobre la indústria cinematogràfica de Hollywood —els bons són molt bons i els dolents són molt dolents— i una constant exposició sobre els tòpics sentimentals. Res d’això no seria un entrebanc dur de superar, però l’anèmia de la prosa, la mirada miop de la veu narradora, la conducta previsible dels personatges i la manera que tenen de moure’s en la societat que els ha tocat viure, els llocs comuns de l’argument, els moments de transició entre les diferents escenes, el que es diu i el que es pensa, tot trontolla. I el lector, quan ja no pot més i s’avorreix a ell mateix mentre continua endavant, es promet que no tornarà a perdre mai més el temps amb novel·les tan convencionals encara que arribin avalades per premis com el Ramon Llull.

A Pluja d’estels, premi Josep Pla 2020, Laia Aguilar (Barcelona, 1976) parteix d’un tòpic argumental: un grup d’amics que ja quaranteja es reuneix en una casa de Portlligat, després d’un temps de no veure’s, per contemplar una pluja d’estrelles. A la trobada hi planeja l’absència d’una amiga, i la intriga de la trama és saber quines en són les causes. Els personatges es relacionen amb un lirisme mel·liflu, i és freqüent que recorrin als clixés per expressar com si fossin sentències lapidàries els seus dubtes existencials. El que sorprèn més el lector, però, és l’esquematisme narratiu i la prosa telegràfica —a vegades simples acotacions teatrals— que usa Aguilar per dur endavant la història, talment com si es llegís el projecte d’un guió televisiu que s’hagués anat transformant, sense gaires miraments, en una novel·la, molt apte per als lectors peresosos que es maregen quan topen amb alguna frase que vagi més enllà d’una línia. L’avantatge d’aquest mètode creatiu és que les pàgines van passant de pressa, però el lector que en la lectura, a més de la rapidesa, hi busca alguna cosa més pot arribar a fer-se la idea que ha perdut el temps i que el premi Josep Pla ja no és un aval de res que es relacioni amb la literatura.