Guerra de posicions

Com tots els partits amb un mínim de presència pública, a ERC els seus dirigents també tenen en certa manera els papers públics repartits. Pere Aragonès, per exemple, representa l'home de govern, el gestor pragmàtic, que intenta sobrevolar les polèmiques. En canvi, Gabriel Rufián baixa al fang i atia els rivals, per torn rigorós de conjuntura política: de vegades el PSOE, de vegades Podem, últimament Puigdemont, sempre el PP o Ciutadans. De Sergi Sol, excap de comunicació, es diu que és el Mr. Hyde d'Oriol Junqueras. I el president del grup parlamentari, Sergi Sabrià, ha exercit a l'hemicicle el paper de mantenir viva la flama de l'èpica, la retòrica processista clàssica, fins i tot quan ERC estava passant pantalla; era el republicà que parlava com els de Junts per Catalunya, tot i que a la Junta de Portaveus hi hagués enrenou entre els socis.

Per això, el president Quim Torra al ple, i altres caps de Junts per Catalunya als passadissos, estaven sincerament sorpresos de la intervenció de Sabrià dimecres. No esperaven que un diputat normalment contemporitzador retragués a Torra els atacs a la taula de diàleg que va llançar l'exconsellera Clara Ponsatí dissabte a Perpinyà (Perpinyà, meca perpètua de la catalanitat, destí vàlid per veure porno, dialogar amb ETA o coreografiar una apoteosi irredemptista, tot i que L'últim tango deixava fred i a Carod ja sabem com li va anar... veurem el resistencialisme com acaba).

Torra es va sorprendre i ho va fer explícit, sí, però la veritat és que hauria de saber que ja no hi ha treva, cadascú juga les seves cartes a l'espera que, precisament ell, posi data al final de la legislatura. Hi ha una cursa per l'hegemonia independentista a l'horitzó, i és moment de maximitzar les diferències. ERC fa servir la paraula "diàleg" assaborint-la amb fruïció, com si volgués recuperar el temps perdut de quan el menyspreava, i quan parla de “mobilització”, per contra, ho fa amb sordina. I JxCat, a l'inrevés: Torra se sent còmode amb l'exabrupte de Ponsatí i no dubta a plantar-se davant del president del Parlament, Roger Torrent (ERC), i exigir-li que li restitueixi l'escó per les presumptes irregularitats descobertes a la Junta Electoral Central. En canvi, sempre que cita la taula de diàleg ho fa amb desgana i recel, mostrant escepticisme amb expressions com "no anem amb el lliri a la mà".

És època de guerra de posicions, i el regateig curt genera paradoxes. Per exemple, que Junts per Catalunya voti al Congrés dels Diputats contra l'augment del sostre de dèficit –ni un gest més de concessió a Pedro Sánchez– i una setmana després, a Barcelona, el conseller Damià Calvet (JxCat) anunciï, en seu parlamentària, a què vol destinar els 26 milions d'euros extra per a habitatge que rebrà gràcies a aquest augment.

Una altra paradoxa permanent és que Ciutadans segueixi intervenint en la sessió de control a un president que considera destituït. Bé, la veritat és que ahir, el seu portaveu, Carlos Carrizosa, es va oblidar de formular cap pregunta, ni tan sols un interrogant de compromís que justifiqui l'astracanada habitual.