La bellesa musical salva ‘La clemenza di Tito’ al Liceu

El Liceu no ha tingut sort amb la seva producció de La clemenza di Tito, l'última òpera que va escriure Wolfgang Amadeus Mozart, estrenada al Teatre Nacional de Praga el 6 de setembre del 1791, gairebé tres mesos abans de la seva mort. La partitura és sublim i l'expressivitat del cant exigeix veus ben ensinistrades, però el repartiment, sota la molt estimable direcció de Philippe Auguin –bons cantants, no sempre audibles en un teatre tan gran– no va aixecar passions en una monòtona posada en escena de David McVicar, esclava dels seus decorats monumentals.

La gestació d'aquest retorn de Mozart a un gènere ja obsolet, l'òpera seriosa, va ser molt ràpida, un parell de mesos que van minar encara més la seva precària salut. Va ser un encàrrec de Leopold II per celebrar la seva coronació, rebutjat primer per Salieri, que el va obligar a aturar momentàniament la composició del Rèquiem i La Flauta Màgica, demanant al seu deixeble Süssmayr que escrigués els recitatius secs, molt pesats.

Conté música molt bonica, del millor Mozart, d'una expressivitat que supera les rígides convencions de l'òpera seriosa en un llibret adaptat per Caterino Mazzolà a partir d'una al·legòrica peça de Metastasio sobre la bondat de l'emperador Tito. Mai ha tingut el favor del públic del Liceu, que va acollir el 1963 la seva estrena a Espanya, en alemany, i només ha ofert 25 representacions, l'última el 2006 en una futurista i confusa representació de Francisco Negrín, molt ben dirigida per Sebastian Weigle.

La producció té una escenografia monumental, carregada de columnes, escales i panells mòbils, que evoca un palau imperial, gairebé sense rastres de la Roma del segle I en la qual Vitellia, filla de Vespasiano, i el seu amant Sesto intenten assassinar Tito, el nou emperador, tan bondadós que, en lloc d'executar-los, els beneeix amb el perdó.

En la producció, creada per a Aix-en-Provence el 2011 i comprada pel Liceu, McVicar signa alguns detalls interessants –el bust de Vespasiano tenyit de vermell que presagia la tragèdia– i apropa la trama al temps de Mozart i a l'ideari de la francomaçoneria. El vestuari evoca l'estil del Primer Imperi francès excepte en la guàrdia pretoriana, que semblen samurais perduts en el temps, i es passen la funció brandant espases en posició d'atac.

L'orquestra del Liceu, amb unes intervencions brillants en les àries amb clarinet obligat, va oferir un so de qualitat, ben temperat en dinàmiques i tensió dramàtica per Auguin. En el paper titular, el tenor Paolo Fanale va mostrar el seu domini de l'estil amb mitjans molt lleugers i dificultats en la coloratura. El públic va aplaudir l'expressiu i ben perfilat Sesto –el paper més agraït– de la mezzosoprano Stéphanie d’Oustrac i la temperamental Vitellia de la soprano Myrtò Papatanasiu, amb un gran instint dramàtic però desbordada en els passatges d'agilitat.

Completant el planter de veus femenines que domina l'obra, la soprano Anne-Catherine Gillet va ser una Servilia notable, i la mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis, un eficaç Annio. Correcte el baríton Matthieu Lécroart (Publico) i molt encertat el cor del Liceu, dirigit amb musicalitat per Conxita Garcia. El teatre ofereix cinc funcions fins al 27 de febrer i quatre més del 17 al 29 d'abril.