Democràcia plena (i millorable)

Segons l’última entrega del Democracy Index que elabora anualment el setmanari britànic The Economist, Espanya aguanta el tipus en un context de regressió democràtica global i continua en el selecte grup de “democràcies plenes”, format per un exigu 13% dels 167 Estats analitzats.

Contra el desig dels qui sostenen que la democràcia espanyola és de la mateixa o de pitjor qualitat que la turca, el Democracy Index del 2019 no degrada gens Espanya. Fins i tot el contrari: el 2019 Espanya obté una puntuació superior a la del 2018, la qual cosa li permet escalar de la 19a a la 16a posició del rànquing absolut. Ara bé: aquesta millora no treu que The Economist informi de la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés català en uns termes que no són precisament afalagadors. “Tot i que la sentència obeís a la lletra de la llei”, afirma l’informe, “les llargues penes de presó per càrrecs com sedició a polítics escollits no responen a l’esperit de la democràcia”. The Economist retreu a les autoritats espanyoles que amb la seva resposta excessivament legalista a la qüestió catalana hagin mostrat falta de confiança a l’hora d’abordar l’assumpte a través del diàleg polític i el debat intern.

Naturalment, l’avaluació de la qualitat d’una democràcia no acaba amb les succintes apreciacions d’un setmanari britànic que pretén analitzar 167 Estats alhora. El gener d’aquest any es va fer a Ginebra el 35è període de sessions de l’anomenat Examen periòdic universal, un procés pilotat pel Consell de Drets Humans de l’ONU que comporta un escrutini regular del compliment per part dels Estats membres de les seves obligacions en matèria de drets humans. En aquest 35è període un dels 14 Estats analitzats ha estat precisament Espanya. El resultat de l’examen encara no es coneix, però un cop d’ull a la documentació prèvia suggereix per on poden anar les coses.

En la seva recopilació sobre Espanya, l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans dedica uns quants paràgrafs a la qüestió catalana que recullen les preocupacions manifestades per diferents actors de l’àmbit de l’ONU respecte als drets civils i polítics, unes preocupacions que no és evident que hagin estat ateses. El setembre del 2017, per exemple, dos experts de l’ONU (David Kaye i Alfred de Zayas) van fer una crida a les autoritats espanyoles perquè les mesures que adoptés davant del referèndum de l’1-O no interferissin amb els drets fonamentals de llibertat d’expressió i manifestació. “Al marge de la legalitat del referèndum”, sostenien els experts, “les autoritats espanyoles són responsables de respectar aquests drets, que són essencials per a les societats democràtiques”. En una referència involuntàriament profètica sobre les càrregues policials de l’1-O, Kaye i De Zayas van demanar que en aquells dies s’evités la violència “de qualsevol tipus”. Just l’endemà del referèndum, l’Alt Comissionat en persona, Zeid Ra'ad al-Hussein, es va manifestar “colpit” per la violència policial, va demanar que les autoritats espanyoles acceptessin les peticions de visita per part d’experts rellevants en drets humans i va manifestar la seva creença ferma que la situació s’hauria de resoldre a través del diàleg polític, amb el ple respecte per les llibertats democràtiques.

En les preguntes prèvies per escrit i en les que es van fer in situ en la sessió del 22 de gener, la preocupació també es fa palesa. Que la República Islàmica de l’Iran s’interessés per les mesures per millorar la situació de la llibertat d’expressió i manifestació en el context del referèndum de l’1-O no és potser significatiu, atès el magre historial d’aquest país en la defensa dels drets humans. Però que ho fessin Alemanya, Bèlgica, els Estats Units o el Japó ja és una altra cosa.

Sigui quin sigui el resultat de l’examen, és possible aventurar que en el pròxim examen al qual se sotmeti Espanya en el cicle 2022-2026 la qüestió dels drets civils i polítics a Catalunya haurà deixat de ser motiu de preocupació. De manera més immediata, si la taula bilateral de negociació entre els governs espanyol i català per resoldre el conflicte polític existent va endavant, és possible aventurar que el Democracy Index del 2020 inclourà una valoració de la “qüestió catalana” oposada a la del 2019: la democràcia espanyola haurà mostrat la seva confiança en el diàleg polític i el debat obert per resoldre el conflicte existent, especialment si d’aquí a un any ja no hi ha polítics escollits complint llargues penes de presó per sedició.

Albert Branchadell és professor a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB.