L’exigència de Foix

El 1960, Josep Vicenç Foix (Barcelona, 1893-1987) va reunir a Onze Nadals i un Cap d’Any les nadales en vers que enviava cada any als amics. Amb el mateix esperit festiu, la seva fundació celebra cada entrada d’any amb un nou llibre del poeta de Sarrià. Com que ja té tota l’obra editada (i ben editada, tot s’ha de dir), aquests volums reflecteixen una tria crítica, agrupant temàtiques que perden visibilitat en el format d’obres completes o remarcant títols d’un escriptor essencial del segle XX.

El llibre d’enguany destaca el paper de Foix com a “publicista” als anys trenta, en el sentit que tenia aleshores el terme d’activista cultural a la premsa escrita. El gros dels textos són col·laboracions al diari La Publicitat, portaveu del partit Acció Catalana i del bo i millor del catalanisme intel·lectual. Foix, que hi dirigia la secció literària, hi parla d’escriptors i artistes plàstics, sobretot catalans (però sempre amb l’antena posada arreu). També s’apleguen escrits publicats en altres llocs, alguns, pocs, d’anteriors (el més antic és de 1918, any emblemàtic en l’obra de Foix) i d’altres posteriors a la guerra, arribant fins als anys setanta.

Amb bon criteri, aquest recull de noms propis vistos per la intel·ligència perspicaç de Foix no ha estat ordenat segons la data de publicació dels articles, sinó per ordre cronològic dels autors abordats (25 escriptors a la primera part; vuit artistes plàstics a la segona). Així, de Llull a Ferrater, Noms propis dona prou pistes de la ferma i coherent idea que Foix tenia del sistema literari català, i de retop guanyem una excel·lent aportació al necessari repensament del nostre cànon (no deu ser casualitat que el responsable de l’edició sigui Jordi Cornudella, que ja va ser el curador de l’extraordinari Curs de literatura catalana contemporània de Gabriel Ferrater, un dels llibres imprescindibles de l’any passat i amb el qual aquest de Foix té no poques concomitàncies, com ara la visió d’un Carles Riba molt més realista que metafísic).

La gràcia de Noms propis ve del fet que l’incansable publicista Foix és, també, escriptor, i amb una poètica ben definida, al marge dels corrents dominants (s’ubica entre “alguns dels qui podíem semblar més dissidents”). Això no li impedeix valorar autors i tendències, tant literàries com plàstiques, que no comparteix però que entén que tenen cabuda necessàriament en el projecte cultural català. I, així, veu Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra o Riba com a “distints i distants”, però els escolta i aprecia (admetent que ell “anava per les meves”) per “la necessitat de respectar, d’acceptar totes les aportacions i de considerar les tendències, àdhuc les més distanciades de la nostra, perquè sabíem que una comunitat nacional no és cap feix igualitari i que cada poeta és la veu d’algú o d’alguns”.

Des d’un nacionalisme hereu de Prat de la Riba, exigent, antiidealista, immune a la nostàlgia historicista de les glòries pretèrites i al “tirar al dret, que és l’expressió mateixa de la barbàrie”, defensa el paper de la llengua i la cultura com a vertebradores de la nova comunitat. Així, té molt interès com descriu la idiosincràsia genuïnament catalana de Ramon Llull i Joan Miró, lírics i racionalistes alhora: “simplicitat, claredat, objectivitat, plasticitat i, no rebutgem la paradoxa, REALISME”. I és un encert total percebre Llull i Josep Pla com a poetes, és a dir, com a autors que, des de formes i gèneres diversos, copsen en tota l’essencialitat el poder de la literatura.

En definitiva, un llibre estimulant i carregat d’actualitat.