Judici a Trapero, el policia que va posar els Mossos al mapa

Dos anys i mig després, Josep Lluís Trapero desperta encara tota mena de passions. Des que va ser destituït pel Govern central després del referèndum il·legal, el major dels Mossos d'Esquadra s'ha tancat en un despatx de la comissaria de les Corts a Barcelona. “No ha faltat ni un dia a la feina”, asseguren fonts policials. Centrat a preparar la seva defensa en el judici que comença a l'Audiència Nacional, també li han encarregat estudis jurídics, com la possible creació d'una comissaria general de ciberdelinqüència. Viu del tot allunyat de la vida pública, aliè a qualsevol decisió als Mossos, blindat en el seu entorn més íntim, amb una discreció absoluta autoimposada.

Però l'empremta del seu pas pel cos, que va dirigir durant quatre anys i mig, continua fresca. “Trapero va ser un canvi de paradigma”, expliquen fonts policials, que com tots els altres consultats demanen l'anonimat. “Va ser el primer cap amb capacitat, aptitud i caràcter per emancipar els Mossos dels polítics”, afegeix un altre comandament intermedi. Un policia de pedra picada, entregat, tossut, dur de tracte, que ha entregat la seva vida a un cos del qual no voldrà continuar formant part, asseguren, passi el que passi a l'Audiència Nacional.

Trapero va ser cap per sorpresa. El va nomenar Ramon Espadaler, d'Unió, el va mantenir Jordi Jané, de Convergència, que va saltar abans de la deriva unilateral del procés, i va continuar amb Quim Forn, actualment empresonat. “Algú que volgués fer i desfer el que volgués als Mossos hauria escollit un altre professional que no fos Trapero”, expliquen fonts polítiques que hi van tractar. Si algú posava “límits”, era Trapero. La seva suposada connivència amb els polítics per assolir la independència de Catalunya li pot comportar 11 anys de presó.

“Va poder tenir voluntat d'estar bé amb ells, potser per vanitat”, analitzen veus crítiques amb el seu lideratge. El persegueix la paella a Cadaqués, amb la guitarra a la mà, al costat de l'expresident Puigdemont. “Però pensar que hi ha una aliança de Trapero per aconseguir la independència és antinatural”, afegeixen. “Qualsevol que l’hagi conegut durant un quart d'hora sap que és impossible pensar que estava en qualsevol trama del procés”, afegeix un altre policia també molt incòmode amb l'estil de direcció de Trapero.

La seva obsessió, coincideixen tots els consultats, van ser els Mossos d'Esquadra. Posar-los al mapa. Defensar-los. Professionalitzar-los. “Allà on d'altres han volgut veure una deriva política, hi ha un orgull professional de mantenir les seves competències, l'autonomia del cos, el concepte de policia integral”, asseguren els qui el coneixen. “Defensava l'autosuficiència dels Mossos per damunt de tot, creia que no necessitaven ningú, que anaven un pas per davant”. “El problema —indiquen— és que creia que tenia la veritat suprema i apartava els altres cossos”.

A Trapero se li atribueix la modernització dels Mossos. “Volia que anéssim més enllà, que en lloc d'explicar què passa a la societat, expliquéssim per què passa”, expliquen, amb referència a la mirada que imprimia. Uns objectius lloables, diuen, que va intentar imposar amb un “control total del cos”: “Va dipositar una confiança selectiva en molt poca gent. Això va desgastar el seu entorn”. De gestió “difícil”, exigent, competitiu, treballador, la seva “sinceritat podia ser feridora”. “El seu caràcter autoritari, intervencionista, va paralitzar els comandaments i la mateixa dinàmica de l'organització. Va crear un embut, on tot passava per ell”, resumeixen altres fonts.

“Al seu mateix cos no li van perdonar que fos un vers lliure, un contrapès entre els mateixos comissaris”, analitzen persones que van viure de prop el seu mandat. A la resta de cossos policials, “els subestimava”. Forjat en la investigació, durant la seva carrera va obrir guerres competencials i va investigar per corrupció policies, en casos com el dels puticlubs Riviera i Saratoga. Les conseqüències, indiquen, van ser clares: “Va acumular cadàvers de tot tipus a l'armari”.

El procés va rematar Trapero i el va convertir en un ídol: “El va perjudicar moltíssim aquella roda de premsa del ‘bueno, pues molt bé, pues adiós’. El van divinitzar, i això no el va ajudar”. “Es va equivocar traient pit que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil no havien rascat res durant la investigació dels atemptats”, afegeixen. Tampoc no va amagar el seu disgust amb la figura imposada del tinent coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos: "Va subestimar l'Estat, i això li va impedir d'estar a l'altura de les circumstàncies”. Quin va ser el resultat? “Que no van tenir cap pietat amb ell”.

L'anàlisi de diverses fonts policials és que les enemistats que es va crear en la carrera policial d'un cap dur van esperar el moment de veure'l caure. “La mateixa situació, amb Ferran López al capdavant, hauria acabat d'una manera molt diferent”, reflexiona un comandament de Mossos. “Que tingués un caràcter més o menys dòcil, no és un delicte; que tinguin ganes de fer-te caure, no és un delicte; que durant els atemptats poguessis lluir-te molt, tampoc ho és”, defensen els qui van conviure amb Trapero.