Primer dia de classe

En els últims dies a les xarxes socials hi ha hagut tot un festival de vídeos i mems creats a partir de les imatges dels ministres i les ministres d’Unides Podem i les seves confluències, que finalment han pres possessió dels seus càrrecs. Alberto Garzón, que entra a recollir la seva cartera al son de l’himne soviètic, una foto d’un Pablo Iglesias somrient amb la seva cartera vestit –gràcies al Photoshop– de cowboy o de futbolista. O, en vídeo, recollint la seva cartera caminant a l’estil del Príncep de Bel Air. La imaginació de molta i molta gent s’ha manifestat desbocadament. Cal dir que en la majoria dels casos la sàtira no era ni àcida ni ofensiva. Al contrari, potser gairebé celebrava un fet considerat excepcional traient-li ferro i exorcitzant pors i preocupacions.

Les cares il·lusionades i incertes a parts iguals de les noves i nous ministres semblaven reproduir l’actitud del qui arriba a escola el primer dia, vol fer-ho bé i sap que haurà de demostrar més que tots els seus companys de classe la seva vàlua i el seu compromís.

Era possible un govern de coalició progressista en què hi hagués gent que venia de les mobilitzacions socials i forces polítiques que se situen clarament a l’esquerra de la socialdemocràcia

Arribar fins aquí ha estat dur i difícil per a totes. Han lluitat com lleones i, tot i els errors que hagin pogut cometre, amb una valentia i una temprança destacades. Han aconseguit afirmar una hipòtesi política que fa poc era simplement impensable: era possible un govern de coalició progressista en què hi hagués gent que venia de les mobilitzacions socials, així com forces polítiques que se situen clarament a l’esquerra de la socialdemocràcia. En aquest sentit, l’existència mateixa d’aquest gabinet ha certificat un canvi d’escenari polític que representa una nova època.

En els últims anys s’ha utilitzat molt l’expressió “portar la gent al govern”, per reivindicar l’entrada en càrrecs de responsabilitat institucional de forces relativament noves i alienes al bipartidisme. Com tots els eslògans, segurament hi opera una simplificació. També els partits tradicionals –amb totes les seves deficiències i distorsions, en algun cas extremadament greus– han anat representant al llarg del temps “la gent”. Dir el contrari és tant com negar el caràcter democràtic de les consultes electorals i de les dinàmiques de la representació en les últimes dècades.

I, malgrat tot, l’arribada d’Unides Podem a llocs de responsabilitat al Govern d’Espanya, marca una pauta nova. No només representa la consolidació d’una ruptura amb el passat en el sentit d’una superació del bipartidisme ja a tots els nivells institucionals, sinó que també inaugura l’arribada al Govern no de “la gent” en genèric, sinó d’“una gent” en concret.

D’una banda, es tracta d’“una gent” que és hereva d’una cultura política com la comunista, que va acabar minoritzada, víctima d’una hostilitat brutal cultivada intensament durant la dictadura, de les seves pròpies crisis internes i de la força imparable del felipisme al llarg dels vuitanta i noranta. Una cultura política, però sense la qual –com va fer bé de recordar Alberto Garzón en la sessió d’investidura–, la recuperació democràtica a Espanya després del franquisme no hauria estat possible. Dit d’una altra manera: sense l’abnegada, seriosa, solvent –i sovint pagada amb la presó– contribució política, social i cultural dels comunistes durant l’època de la lluita antifranquista i de la Transició, la democràcia espanyola seria avui més estreta, menys avançada i més feble.

L’arribada d’Unides Podem a llocs de responsabilitat al Govern d’Espanya marca una pauta nova

De l’altra, amb Unides Podem també entra al Govern “una gent” que quan més fort colpejava la crisi econòmica va optar per organitzar-se per fer política amb un projecte que es pot compartir o no, però que sense ambigüitats posava sobre la taula –a diferència del que estava passant en altres països d’Europa– l’obertura en contraposició al replegament identitari, la demanda de noves quotes de democràcia i igualtat davant la idea d’una retallada del concepte mateix de ciutadania.

Potser –i com s’ha observat des de diferents tribunes– les competències que tindran els ministeris en mans dels dirigents d’aquest espai polític poden ser fragmentàries i per això menys eficients. Potser hi haurà debat intern a la coalició i això pot tenir un impacte sobre l’acció de l’Executiu. Potser n’hi haurà que pensaran que el que faran els nous i noves ministres és massa. O massa poc. Segurament l’oposició que tindrà el nou Govern –justament per haver integrat “aquesta gent” – serà duríssima, com ja s’ha demostrat en els seus primers compassos.

Però segurament també, tot i aquella expressió a la vegada esperançada i impressionada típica del primer dia d’escola, els ministres i les ministres d’Unides Podem i de les seves confluències tenen tota la pinta de ser el tipus de gent que no falta ni un sol dia a classe.