Núria Espert commou en el seu recital de Lorca

Surt Núria Espert i al Romea, mentre els aplaudiments van guanyant intensitat, es respira aquest clima d'admiració, respecte i afecte que només desperten les grans dames del teatre. Espert somriu, assaborint l'emoció d'un moment històric, el seu retorn, després de 35 anys d'absència, a l'escenari en el qual va debutar als 13 anys. Torna al teatre que la va fer actriu i, mentre duren els aplaudiments de benvinguda –i duren molt–, comparteixes el desig del director del Romea, Josep Maria Pou, demanant que se la nomenés "referent del teatre del país", com s'ha fet a la Gran Bretanya amb sir Ian McKellen.

Espert és molta Espert. De seguida crea l'atmosfera justa i necessària per enganxar el públic. Ho fa, a més, des de la complicitat absoluta de Lluís Pasqual en la seva devoció compartida per l'univers poètic, teatral i vital de Federico García Lorca. Veure el seu espectacle sobre el bellíssim Romancero gitano (fins al 26 de gener) és, abans de res, una declaració d'amor incondicional per tot el que representa i simbolitza el genial poeta i dramaturg.

Espert no recita ni diu els poemes: els habita, transmetent els sentiments, els misteris i la màgia de la paraula lorquiana. No és un espectacle ni un recital convencional: a més dels versos més venerats, ens parla del poeta, del seu amor per la cultura gitana com a expressió màgica d'una Andalusia universal. I a través de Lorca, l'octogenària i inimitable actriu ens parla de les seves pròpies vivències en un marc de devoció lorquiana compartida per Pasqual, un altre gran referent del teatre del país, li pesi a qui li pesi.

Amb mà magistral, Pasqual teixeix un retaule de vivències i emocions, beneït pel Duende i guiat amb un instint dramàtic a mida del carisma d'Espert. Tot flueix amb claredat i domini del ritme, en un joc d'alta volada en el qual els silencis, les mirades, els gestos i el moviment creen moments de tensió dramàtica que colpegen l'ànima amb tanta força com les paraules.

Gran és l'art d'Espert, que ens fa compartir la solitud del poeta i de les dones que deixen una empremta inesborrable en el seu teatre universal: Marianita Pineda, Yerma, la mare de Bodas de sangre, i Doña Rosita. La vetllada dura tot just una hora, intensa i emocionant, i hi figuren 18 poemes del Romancero gitano que Espert recita, escenifica, comenta i amaneix amb les seves pròpies vivències –quan parla de la seva vida, dels seus pares, dels seus propis sentiments, ho fa en català–, transmetent emocions sinceres amb una paleta d'accents i colors vocals i una energia interior úniques, marca de la casa.

Espert evoca aires de la seva infantesa al Romance de la luna, luna, recorda la força de la Canción del jinete mentre sona l'històric enregistrament de Paco Ibáñez –¿Dónde estás, Paco?, cridava l'actriu durant les ovacions finals, fent-lo aixecar de la butaca–, i corona pics d'alt voltatge dramàtic: Romance sonámbulo, Muerte de Antoñito el Camborio, Romance de la Guardia Civil i un poema de Poeta en Nueva York com a poderós final, Grito hacia Roma, encara més colpidor en una Espanya agitada altre cop pels fantasmes de la violència feixista. La festa acaba amb el públic dempeus, entre aplaudiments, bravos i felicitat compartida. Veient Espert i Pasqual saludant el públic, senties molt a prop l'esperit de Federico, viu en la seva exuberant bellesa, compartint una vetllada d'èxit al Romea.