Entre el 2017 i el 2020

Dubto que aquest dissabte a la tarda algú en el Parlament de Catalunya es plantegés que la sessió plenària, més intempestiva pel seu horari que extraordinària pel seu contingut, podria contraprogramar d'alguna manera a la que tenia lloc en paral·lel al Congrés dels Diputats. Estava clar que hi havia un debat de portada i un altre de pàgina dos. I un es colava constantment en l'altre, cosa que contribuïa una mica més a devaluar-lo. Per descomptat, aquesta realitat incontestable l'assumien alguns amb més alegria que altres. El començament de l’any està resultant molt estimulant en un sector polític, i francament molesta en un altre. En realitat, a l'hemicicle es va notar clarament la nova divisió, no dic fractura, entre els entusiastes del 2020 i els que encara enyoren el 2017.

El ple va sonar molt al 2017, certament. Repassem: una concentració d'independentistes amb estelades davant del parc de la Ciutadella —i més tard, després de forçar les portes, davant de l’edifici del Parlament–; alcaldes indepes amb la seva vara de comandament seguint el ple per televisió des d'una sala de la planta baixa, per mostrar el seu suport al líder (acceptant Quim Torra com a líder); convidats ostentosos a la zona de públic i autoritats (alguns seguint el debat amb més atenció que d'altres); canvis d'última hora en l'ordre del dia; Carlos Carrizosa queixant-se; embolic reglamentari; i els discursos de Ciutadans i Junts per Catalunya. Un bonic pack nostàlgic per als que temen que els fets els passin per sobre. Noteu que tant Cs com JuntsxCat són cap de Parlament i cua de Congrés en els seus respectius àmbits ideològics.

I, tanmateix, no som al 2017. En aquell temps, el socialista Miquel Iceta no hauria fet una defensa inequívoca de la presidència de la Generalitat, no hauria discutit una decisió judicial ni que fos de la Junta Electoral Central, hauria animat Quim Torra a recórrer la seva inhabilitació davant dels tribunals. I Esquerra tampoc no hauria fet el discurs que va plantejar la seva portaveu Marta Vilalta, amb una mà reivindicant Torra, i l'altra reivindicant-se davant d'ell. Vilalta, una de les negociadores del pacte amb el PSOE, va demanar “blindar el president i blindar el diàleg”, un matís molt del 2020, molt poc del 2017. També va resultar més d'any nou que acabés la seva intervenció fent-li dos petons a Torra. Com demanant complicitat. No els hi va fer, en canvi, a Iceta, de qui ja la té.

El president no estava d’acord a ser còmplice. Se sent còmode en el greuge que li permet aglutinar suports momentanis, i que l’aplaudeixin dempeus. Torra va proclamar: “No es pot establir un diàleg i inhabilitar l'interlocutor”, així, sense matisos, com si l'oferent de diàleg i l'inhabilitador fossin el mateix ens. Vaja, 2017 style. I va voler deixar clar que ell intervindria en la definició dels continguts de la negociació amb Pedro Sánchez: que consideri necessari especificar aquesta obvietat és més propi del 2020. Un temps en què Junts per Catalunya i ERC ja albiren el final d'una convivència, i es dirigeixen indirectes en terrenys més formals i atacs directes i desagradables en el fang de les xarxes.