Trencar el frontisme, guanyar complexitat

Ja està gairebé tot dit de com s’ha arribat a la investidura. No hi donem més voltes. Sánchez va avaluar malament els resultats de l’abril, podria haver encaminat llavors una majoria amb menys soroll que ara, es va obsessionar amb Podem i va estripar la baralla. L’aposta li va sortir malament. La solució ha arribat per la via retorçada de les negociacions secretes i els acords amagats fins a l’últim moment. I, malgrat tot, aporta unes quantes coses interessants.

Per fi el PSOE es desempallega de la pressió de la dreta, que, en nom de la moderació i l’estabilitat, el va portar a facilitar l’elecció de Rajoy el 2016, a donar suport incondicional a l’aplicació de l’article 155 i a fer que Sánchez hagi estat buscant fins a l’últim moment –fins que es va sentir expulsat– l’acord amb el PP i Ciutadans per a la seva pròpia investidura. El PSOE agafa distància respecte a la dreta i és una bona notícia si la socialdemocràcia espanyola no vol seguir la sort dels seus col·legues europeus. Al mateix temps, Podem, un partit sorgit del 15-M, la principal resposta social als desastres de la crisi, i assenyalat des del primer moment com a populista i antisistema, adquireix un compromís de govern, amb la responsabilitat de contribuir a una estabilització de la crisi espanyola. I Esquerra Republicana assumeix un acord que fa possible la investidura, distanciant-se, per fi, de la tutela de Junts per Catalunya, i arriscant-se a apostar per la política i la negociació en la qüestió catalana, alhora que es trenca algun tabú sobre la negociació i la consulta.

En els casos en què un conflicte es fa crònic, algú ha de tenir la valentia de trencar el simplisme de l’esquema binari i buscar fórmules per desbrossar obstacles i abordar un canvi de marc. De moment, el PSOE, Podem i Esquerra gosen fer aquest pas. Es genera complexitat: a més de l’eix identitari, reapareix l’eix dreta-esquerra. I s’obren vies de negociació estables, a partir del reconeixement mutu entre actors que fins ara operaven com a enemics.

Els partidaris de la confrontació permanent no han trigat a reaccionar. “Sánchez és el pitjor perill per a l’Espanya constitucional” i “s’ha venut Espanya per un Govern amb trossos de separatisme, de nacionalisme i de comunisme”, ha dit García Egea, capdavanter al PP del fonamentalisme constitucional –el que confon la Constitució amb l’“España, una, grande y libre”. I fins i tot hi ha qui veu en el PSOE un retrocés de 90 anys, potser sense adonar-se que la dreta ja n’ha retrocedit 40. També al costat independentista tronen els del “com pitjor va, millor”, que la història demostra que és una estratègia de perdedors. En l’independentisme, curiosament, és la dreta la que respon amb estirabots. I Torra adverteix Esquerra que els seus pactes no comprometen el seu Govern.

A ningú se li escapa la dificultat de l’envit, sabent que, si es vol canalitzar el conflicte per a un temps llarg (les solucions definitives no existeixen), caldrà inevitablement que els que ara continuen apuntalats en la lògica de trinxera s’incorporin al joc. Paciència. Però el PSOE, Podem, el PNB i Esquerra semblen decidits a intentar-ho. I la seva responsabilitat és convèncer els altres que hi ha raons per buscar espais compartits, superar desavinences i tancar ferides.

El nou govern neix entre dos focs. Amb un petit avantatge: els seus adversaris –la dreta, empipada pel compromís de desfer les seves polítiques més lesives per als interessos de la majoria social, i l’independentisme irredempt, el que continua creient que aconseguirà el que avui és impossible només si ho repeteix mil i una vegades– són, ara mateix, enemics irreconciliables. Tot i que d’aquesta enemistat frontal viuen, en bona part, uns i altres. I Vox més que ningú.

Fins on serà capaç de portar Pedro Sánchez el seu nou compromís? Resistirà Podem els pendents més costeruts, que arribaran probablement de la mà dels poders econòmics més que de l’independentisme? Podrà exhibir Esquerra resultats sensibles que justifiquin la seva aposta? Aquest govern i els seus potencials aliats se la juguen a una carta: ser útils per a la ciutadania. I que aquesta realment ho noti. Però la batalla política i mediàtica no tindrà treva. Oblideu-vos dels famosos 100 dies de gràcia. Diuen que la majoria dels espanyols volen una solució negociada al conflicte català. A aquest nou govern cal reconèixer-li que és el primer que està disposat a intentar-ho. O, com a mínim, s’anuncia així.