Doncs sí, un problema europeu

Tard o d’hora s’acabarà entenent que el conflicte català és un problema europeu i que la seva judicialització només ha aconseguit enquistar-lo. Europa acaba d’afegir arguments per als qui s’entesten a negar-ho. Rajoy diu que els independentistes estaven equivocats si es pensaven que el Govern espanyol “es menjaria una declaració d’independència amb patates”. Sens dubte, el sobiranisme va sobreestimar la seva força. Però Rajoy omet que va tenir cinc anys per canalitzar el problema per la via política. I el to burleta de la seva frase revela la qüestió de fons. No hi havia estratègia, només una idea: aturar com fos l’independentisme català. I malauradament aquesta és la idea que continua prevalent en bona part dels partits polítics espanyols, de la qual lentament sembla distanciar-se Pedro Sánchez buscant el reconeixement dels actors sobiranistes.

Es va optar per la via judicial per impotència de la política, amb una greu alteració de l’equilibri de poders. Els dirigents polítics i la majoria dels mitjans de comunicació van partir del principi que Europa faria pinya amb ells. Però se li van escapar els matisos. I el secret són els detalls. Els governs europeus han respectat les decisions de les institucions espanyoles, uns activament, d’altres amb el conte de la no ingerència en afers interns. Tot i que pocs han aplaudit la sentència. Però si l’Estat espanyol és molt més que un govern, Europa també. Els jutges o els parlaments tenen una mirada pròpia sobre les coses, les institucions supranacionals segueixen les seves dinàmiques i busquen consolidar la seva autoritat, i el marc de comprensió té un límit. En molts llocs de poder i influència no s’entén que, en democràcia, un problema polític es pretengui resoldre als tribunals de justícia, i en la mesura en què aquesta disfunció es fa visible cada dia i el problema s’enquista sense que se li vegi sortida (tot el contrari: la sensació de desgovern creix), el que està passant a Espanya resulta més incomprensible.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea fa avergonyir el Suprem confirmant que la immunitat de Junqueras anava associada directament al vot. Què pretenia Marchena en demanar un aclariment sobre l’estatus de Junqueras i pronunciar la sentència sense esperar la resolució? Reconeix que hi ha un problema, però es desentén de la resposta. Un cas estrany, que afebleix la seva posició. Desconec si la situació de Junqueras es modificarà substancialment, però la decisió del TJUE afecta la justícia espanyola davant de nous envits, obre la via a la incorporació de Puigdemont i Comín al Parlament Europeu i, per tant, els allunya de l’euroordre. I en ple diàleg per a la investidura de Sánchez, puja la tensió.

Les decisions judicials estan substituint el santoral al nostre calendari, i el mateix 19 de desembre, el Tribunal Superior de Catalunya va inhabilitar Torra. Una decisió tenaçment buscada per un president que, encallat en la via de la unilateralitat impossible, va optar per una provocació ridícula per sortir d’escena amb certa aura sense reconèixer la incapacitat d’afrontar el seu envit. Com es pot sorprendre Torra d’haver estat condemnat si ell mateix va reconèixer en el judici l’autoria del delicte que se li imputava?

I, malgrat tot, amb el camí cap al Tribunal d’Estrasburg aplanat per als recursos contra la sentència del Suprem, amb Puigdemont assegut al Parlament Europeu, amb Torra camí de la sortida d’escena i unes eleccions catalanes a la vista, s’obre un nou escenari que hauria de servir perquè es vagi entenent l’error de la via judicial i es vagi assumint que cal sortir-ne i retornar progressivament a la política. L’acord d’investidura és un petit pas, però necessari, en un moment en què les dretes espanyoles no amaguen que la ferida els fa mal. Esquerra ho sap. I Junqueras ho diu: “No s’ha de parar la negociació en cap cas”. Al cap i a la fi el que el TJUE ens ha recordat és que som a Europa i que l’última instància judicial no és el Tribunal Suprem. I el que aquest episodi ens ensenya és que els nostres problemes són també europeus i que cal arreglar-los parlant i no sentenciant ni barallant-se. Tret que es vulgui donar la raó als qui diuen que Espanya és diferent i que la via política és impossible.