“Avui l’únic cos considerat digne és el transformat”, afirma David Le Breton

Cita insòlita i estimulant al Mercat de les Flors, la casa de la dansa a Barcelona, tot i que en aquest cas no es tracta d'un espectacle de ball ni hi haurà més moviment que el de les paraules. Demà, dimarts, a les 19.00, hi ofereix una conferència David Le Breton, el cèlebre antropòleg francès, i un dels teòrics que han reflexionat més i millor sobre el cos i els seus usos i problemes en la nostra època, portant-lo del terreny purament anatòmic a subjecte de les ciències socials.

Le Breton (Le Mans, 1953), professor de Sociologia a la Universitat d'Estrasburg i autor d'una àmplia bibliografia, bona part publicada en castellà, com La sociología del cuerpo, Elogio del caminar (totes dues a Siruela) o El tatuaje o la firma del yo (Casimiro Libros), parlarà de Cossos i mons contemporanis.

“Explicaré que la nostra percepció del cos a Occident no és l'única possible, ni l'única que existeix”, assenyala en una entrevista per telèfon Le Breton. “De fet, són nombroses les societats humanes que no comparteixen la nostra idea simplista del cos com una simple categoria anatòmica, ni veuen el cos com una frontera amb el món”.

En preguntar-li si té alguns artistes, coreògrafs o companyies de dansa preferits, l’estudiós respon sense dubtar-ho: “Pina Bausch”

Le Breton continua: “En la nostra societat, el cos ha esdevingut un accessori i existeix més que mai la capacitat de modificar-lo. Aquesta idea que el cos és una mena de matèria primera i es pot alterar, canviar, és central en la nostra societat i ha portat, especialment des dels anys noranta, a una mercantilització del cos. Això és una cosa nova en la humanitat. I es manifesta a través del culturisme, el bodybuilding, la dieta, els règims per aprimar-se, la cirurgia estètica i l'auge sorprenent de la cosmètica”. Per a Le Breton, “hem arribat a un punt en què avui l'únic cos considerat digne és el transformat”.

El sociòleg parlarà també, com no podia ser d'una altra manera tenint en compte l'escenari, sobre el cos de la dansa. Le Breton matisa entre riures que ell no és ballarí ni un especialista en el món del ball, “però he treballat molt sobre el cos, des del punt de vista teòric, i em fascinen les dones i homes que ballen”. Cal recordar que Le Breton –que és també un gran admirador de Gaston Bachelard– es va formar amb Jean Duvignaud, el gran antropòleg del teatre, de qui es considera un deixeble. En preguntar-li si té alguns artistes, coreògrafs o companyies de dansa preferits, l'estudiós respon sense dubtar-ho: “Pina Bausch”.

Si l'antropologia i la sociologia del cos a més de la cultura del risc (Passions du risque, Métailié, 1996) són dues de les matèries de treball més conegudes de Le Breton, un altre àmbit és l'antropologia del dolor. Què ha de dir sobre la dicotomia dolor-plaer que es dona en el treball del ballarí? “El dolor del ballarí no és com el de les ordalies de risc aventureres o esportives”, respon. “No és un dolor que provoqui patiment, sinó un dolor acceptat producte de l'esforç i que, com que està orientat cap a una finalitat artística, condueix a una altra direcció diferent de la futilesa. La felicitat és aquí, en la consecució de la perfecció del gest, la connexió amb la parella o el grup, la felicitat, en suma, de la creació”.

Le Breton ha reflexionat també sobre el plaer de caminar. Té alguna cosa a veure amb el plaer de ballar? “Una bona caminada és molt plaent, et comuniques amb el teu cos, penses, et submergeixes en el paisatge. El ballarí combrega amb un sentiment semblant”.