Imatges de tres anys d’anarquia
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona exposa les fotografies de l'Oficina d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI (1936-1937)
El 21 de gener del 1939 les tropes franquistes eren a les portes de Barcelona, una ciutat exhausta i esgotada per tres anys de conflicte. Davant de l'imminent desenllaç, els membres de l'Oficina d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI decideixen abandonar la seu a la quarta planta de la casa CNT-FAI, de la via Durruti (actual Foment Nacional del Treball de Via Laietana). Amb ells s'enduen 43 caixes de fusta dissenyades per transportar fusells Mauser amb diverses tones de documentació que carreguen en un camió cap a Amsterdam. Entre el material, milers de fotografies i negatius de la secció gràfica de l'Oficina preses durant la guerra, un dels fons fotogràfics propagandístics més importants de la història de l'anarquisme ibèric. Però el material es va haver de quedar a Londres i Oxford durant tota la Segona Guerra Mundial, abans d'arribar a Amsterdam a causa de l'ocupació nazi.
Per fi, el 1947 van ingressar a la seu de l'Institut Internacional d'Història Social d'Amsterdam (IISG) un total de 2.288 fotografies, 5.590 negatius, 259 plaques de vidre d'autors com Antoni Campañà, Katy Horna, David Marco, Margaret Michaelis i els Pérez de Rozas, entre altres fotògrafs reconeguts i anònims. Se'n sap ben poca cosa, només que l'Oficina la va dirigir Jacinto Toryho i va viure la seva principal activitat entre el juliol del 1936 i el maig del 1937, moment en què la ciutat es va convertir en referent de la lluita social i les reivindicacions obreres. Encara que va continuar tota la guerra va conviure amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat.
Malgrat la seva importància, fins ara no s'havia fet una investigació, una publicació o un treball expositiu seriós que destaqués el valor de l'impressionant llegat gràfic d'aquest moviment, que ha estat 80 anys gairebé inèdit. Fins ara, que l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) ha inaugurat l'exposició Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social, 1936-1939, en la qual s'exposa (fins al 16 de maig, gratis) aquest ric i desconegut fons.
Organitzada en col·laboració amb l'Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ), la Fundació Anselmo Lorenzo i l'Ateneu Enciclopèdic Popular, les imatges deixen clar que l'oficina va fer bé la seva feina il·lustrant les conquestes revolucionàries. En les imatges, de soldats al front, de camperols fent la seva tasca o de treballadors fent la feina, però també ocupant els despatxos que fins fa poc temps ocupaven els amos, no hi ha res de natural. Tot són posats rígids sigui en una enorme empresa tèxtil o de soldats a la caserna del Bruc prenent les instal·lacions per les armes.
L'exposició, comissariada per Andrés Antebi, Pablo González Morandi, Teresa Ferré i Roger Adam, mostra bona part d'aquestes imatges i algunes dels diaris, revistes, opuscles, butlletins, llibres en el qual es van difondre. També el cinema, com la cinta Reportatge del moviment revolucionari a Barcelona, la primera pel·lícula que es va fer de la Guerra Civil.
“De la revisió de tot el material es dedueix que es tracta d'una iniciativa més organitzada i menys anàrquica del que podia semblar, en la qual tot està perfectament planificat”, expliquen els comissaris. En l'exposició es fa palès l'interès per trencar amb la imatge estigmatitzada que l'anarquisme era sinònim de violència, irracionalitat i pobresa. Per contrarestar tot això, van produir una iconografia pròpia com la dels sans i imponents retrats de milicians d'Antoni Campañà.
En la mostra destaca el treball d'una fotògrafa compromesa, com Katy Horna, que va venir a fotografiar el conflicte de primera mà. A l'altre extrem les imatges de la saga, pare i fill, dels Pérez de Rozas, que “sorprenentment pel seu ideari conservador” van fotografiar les col·lectivitzacions dels obrers i camperols pagats pels recursos d'aquesta oficina anarquista. També hi ha un bon nombre de professionals i aficionats que amb les seves fotos (a 10 pessetes cadascuna) van immortalitzar el moment.
L'arxiu va romandre sense obrir fins al 1975 i continua sent propietat de la institució i dels camarades que el van promoure i el van utilitzar. “Aquí continua sent perillós, tot i que no li han faltat pretendents, des de la Generalitat fins al Ministeri”, explica amb contundència Sònia Turón, secretària de cultura de la CNT. El 20 de febrer veurà la llum un llibre amb aquest material i la feina feta pels comissaris, que per a ells només és l'inici d'un “relat que cal seguir construint”.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.