La Pantera Rosa perd el seu pare

Si hi haguessin banderes als patis d’escola, haurien d'estar onejant a mig pal fins a arribar al Nadal. Aquest dimecres ha transcendit la mort de Josep Pujol Codina, químic, empleat de Bimbo jubilat i inventor del pastisset Pantera Rosa. El creador del pecat alimentari més temut pels pares bio-healthy-veggie va traspassar divendres a Castellar del Vallès. Tenia 87 anys.

A la vida hi ha misteris indesxifrables. Ho sap bé Iker Jiménez, el presentador de televisió que s’ha convertit en un mestre de vendre enigmes. Ni ell mateix, però, podrà trobar una resposta senzilla a l’èxit gastronòmic d'un producte com la Pantera Rosa. Un pastisset d’aspecte greixós i d’un color tan sospitós en l’alimentació com és el rosa llampant hauria de tenir, en principi, tots els números per acabar sent un fracàs comercial. Que l’hi preguntin a la Nocilla de maduixa. El popular Jiménez, que s’atreveix a pilotar un artefacte amb un nom tan intimidant com La Nave del Misterio, no es proposa capbussar-se en el misteri de la Pantera Rosa i es conforma a fer una piulada a Twitter agraint a Josep Pujol la seva creació: “Gràcies per tants bons moments”, li diu.

El seu és només un dels molts comentaris de reconeixement que ha merescut en les darreres hores la Pantera Rosa. Només qui s’ha emocionat alguna vegada a l’hora d’esquinçar el plàstic que embolica una Pantera Rosa, per acostar-hi tot seguit el nas i aspirar la seva dolça fragància, serà capaç d’entendre el rebombori de comentaris d’elogi que ha merescut Pujol. Una magnífica entrevista que li va fer RAC1 el març del 2017 va ajudar a treure de l’anonimat aquest heroi de l’hora del berenar. “A vegades fas coses no gaire clares”, admetia Pujol, que l’any 1973 treballava a la fàbrica Bimbo de Granollers quan es va decidir a experimentar amb “sis Bucaneros”, xocolata blanca desfeta i un colorant. “En va sortir un pastís de color vermellós” que, segons confessava el mateix creador, d’entrada tenia un aspecte incomestible.

Però, des de llavors, aquell pastisset rosat es va convertir en una de les peces més preuades dels esmorzars escolars de l’EGB, una època en què als patis d’escola hi havia barra lliure de brioixeria i un alumne amb la motxilla carregada de pastissets industrials mereixia la mateixa reacció docent que un altre que portés a la classe de manualitats les tisores esmoladíssimes de la perruqueria de la seva mare: zero reprovacions.

Quan les escoles van considerar que la brioixeria no era aconsellable per a la bona salut dels escolars, sense intervenir, en canvi, en les flautes de xoriço, de fuet o de mortadel·la serigrafiada amb la cara de Mickey Mouse, la Pantera Rosa va esdevenir un producte més d’afterhours, d’horari extraescolar.

Les propietats nutritives del pastisset rosat deuen ser inversament proporcionals a la seva capacitat d’embussar artèries, però la seva aroma embriagadora i la sensació de satisfacció culpable que provoca clavar una queixalada al brioix han ajudat a perpetuar l’èxit del pastisset. Sempre hi haurà qui afirmi que prefereix el Bollycao, el Phoskito, el Tigretton o, fins i tot, l’inclassificable Bony. Però ja ho deia Josep Pujol en l’entrevista a la ràdio: “N’hi ha per a tots els gustos”.