Ascensors en català

Més de vint anys després de la seva promulgació, sembla que la Llei de Política Lingüística encara té camp per córrer, no tant perquè en quedin aspectes per desenvolupar (que n’hi ha), sinó perquè els temps canvien i els articulats d’aleshores prenen noves possibilitats. D’aquí que la Generalitat hagi impulsat ara l’ús del català en un àmbit, el de les pantalles digitals i els dispositius d’assistència de veu, que el legislador de final dels noranta no podia ni intuir, quan amb prou feines se’n sortia navegant per internet i enviant maldestres SMS. D’aquesta manera, si a la llei hi deia que la Generalitat ha d’emprar el català en les seves actuacions i també, normalment, en les comunicacions i notificacions adreçades a l’usuari, d’aquí es dedueix que la interpel·lació automàtica, a través de pantalles tàctils o de dispositius de veu, ha de ser també normalment en català.

Ja ens ho anunciava la mateixa directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa, en una entrevista a Quadern, en la qual apuntava les línies mestres de l’acord de Govern fet públic aquesta setmana. Deia així (en una resposta aleshores mutilada per falta d’espai): “Si tu subcontractes un gestor tecnològic, per exemple un geolocalitzador, doncs tots els topònims hauran de ser en català. Això afecta també els ascensors. Abans als ascensors no hi havia veu, però ara l’administració no pot tenir un ascensor que almenys no tingui la veu en català. O bé desconnectes la veu, o bé l’ascensor ha de dir ‘primer’, ‘segon’... Cal ampliar la mirada i dir, ara el català és també la llengua oral que apliques a la tecnologia”.

La qüestió venia a tomb del documental Lletraferits, emès per TV3, del qual es va fer viral l’anècdota d’Àlex Hinojo parlant en català a la torradora, sobretot per l’escarni de què va ser víctima per part de la turba monolingüe. Banalitzacions i menyspreus a banda, allà es posava l’accent en les relacions lingüístiques que establim amb els objectes a través de la intel·ligència artificial. Si abans, fins no fa gaire, la interacció amb els ordinadors ens obligava a compartir, ni que fos en part, el seu codi —des de l’aprenentatge dels sistemes operatius més primitius (MS-DOS) fins a les interfícies aparentment més intuïtives (Apple), en qualsevol cas nosaltres havíem d’aprendre el seu llenguatge—, ara som nosaltres els que esperem que els aparells ens entenguin havent-los instruït, prèviament, en el nostre codi.

Les grans empreses proveïdores d’assistents de veu, però, continuen centrant-se en les llengües grans, aquelles que els proporcionen un mercat musculós, i negligeixen sistemàticament les llengües petites, la inversió en les quals ni compensa ni interessa. Cap dels quatre assistents de veu de les grans marques (Google Assistant, Alexa, Bixby i Siri) parlen català, i aquestes no semblen disposades a assumir els costos que això comportaria, més encara quan, de Silicon Valley estant, aquí ja s’hi parla castellà. La solució, si fem cas del que apunta Franquesa per resoldre aquests casos, sembla senzilla: pagar. “No tot ha de ser voluntari, hi ha coses que si les pagues després s’incorporen, i un govern que vol que el català tingui el nivell de llengua d’estat necessita fer un esforç en aquest sentit”.

El camí per a la domòtica en català, doncs, sembla marcat, però no difereix tant del que s’estila en altres àmbits, molt més quotidians i coneguts, com ara el món editorial, la premsa en català o el cinema: contractar, el sector públic, proveïdors de serveis que incorporin la llengua catalana de manera preferent, i finançar, a través de les mesures que escaiguin, el sector privat a fi que aquesta inversió repercuteixi positivament en la percepció que les grans tecnològiques tenen de la llengua catalana. O més aviat, com ja passa en el món del llibre i amb algun gran diari, convertir les subvencions en finançament permanent i haver de pagar indefinidament pel català.

Queda veure quins seran els serveis reals d’aquesta mena que afectaran l’usuari, més enllà de l’ascensor que t’anuncia el pis o del fet que l’etiquetatge de les màquines dispensadores a les dependències de la Generalitat sigui en català (cosa que també recull l’acord de Govern). Perquè, tret que la Brimo et detingui i et porti emmanillat en alguna de les lleteres, mai no acabaràs de saber en quina llengua duen configurat el GPS.