Massa pompa per a tan poca circumstància

Quan a les vuit del matí del 20 de novembre del 1975 el meu amic Ricardo Pérdigo em va trucar per donar-me la bona notícia de la mort de Franco, no m'esperava que el seu enterrament tindria diverses fases i que el 2019, 44 anys més tard, encara n'estaríem parlant arran del trasllat de les seves restes mortals a un altre cementiri. No m'ho hauria imaginat.

Només desitjava que Franco i el seu temps passessin a les golfes de la història i Espanya comencés una nova fase, que el seu sistema polític s'assemblés al dels nostres veïns, ser com França, Itàlia o Alemanya, i entréssim com a membres de ple dret a la llavors anomenada Comunitat Econòmica Europea, avui la Unió Europea. Al cap de 10 anys, aquests desitjos s'havien fet realitat. Un èxit, havíem aconseguit el que pensàvem que era un somni, una cosa que en moments de desànim semblava inabastable i que trigava molt a arribar.

És per tot plegat que l'espectacle del trasllat de les restes del dictador m'ha semblat grotesc. Si m'haguessin preguntat fa dos anys on estava enterrat Franco, hauria tingut dubtes: L'Escorial? El Valle de los Caídos? El cementiri d'El Pardo, el que li corresponia per residència? Ni idea, ni m'importava. Tenia la certesa que havia mort, i el que quedava del franquisme també, que poc després de la seva mort havíem canviat de sistema polític i en pocs anys el nostre país s'havia transformat profundament en la bona direcció. Amb això en tenia prou: Franco i el franquisme havien passat a la història.

Per descomptat, hi ha una raó evident perquè la seva tomba no fos al Valle de los Caídos: per desgràcia no va morir durant la Guerra Civil ni a causa d'aquesta, sinó que va sobreviure durant molts, massa, anys llargs i lents, i pel que sembla en aquell paratge només hi ha les restes de les víctimes de la guerra, siguin del bàndol que siguin. No va ser un encert enterrar-lo allà, tot i que entenc que les circumstàncies del moment no deixaven cap més opció. El trasllat estava, doncs, justificat.

L'exhumació no és, com s'ha dit, un compte pendent de la Transició, ni tampoc ha millorat la salut de la nostra democràcia

Ara bé, no ho estava la pompa, el ceremonial, han estat massa fastos per a tan poca circumstància. Un trasllat discret hauria estat, al meu parer, molt més escaient, excepte que es volgués utilitzar el petit esdeveniment com a propaganda electoral del partit al capdavant del Govern. Si és així, crec que aquest objectiu no s'ha aconseguit, així ho indiquen els sondejos i, encara més important, es palpa en l'ambient: en general, polítics i mitjans de comunicació a banda, s'ha procedit al trasllat de cementiri davant d'una indiferència general.

Aquest trasllat no és, com s'ha dit, un greu i oblidat compte pendent de la Transició, ni tampoc ha millorat la salut de la nostra democràcia. Els seus problemes són d'un caràcter molt divers i davant de manifestacions d'aquest tipus hi ha la sospita que la nova tomba intenti amagar-los: la partitocràcia, el contagi del populisme a tots els partits, la incomprensió del que significa el parlamentarisme, les dificultats en la separació de poders, els defectes del sistema electoral, el funcionament deficient de certs aspectes de l'Estat de les autonomies. Aquests, i alguns més, són els problemes del nostre sistema polític.

Hi hem d'afegir, a més, problemes d'una altra mena, especialment econòmics i socials, com ara un atur excessiu, una productivitat escassa, una desigualtat social creixent, un deute públic en imparable ascens, un sistema educatiu ineficient, les mesures mediambientals, el finançament de les pensions, entre d'altres. És a dir, els reptes de fons, els que hem d'afrontar i no afrontem, entre altres coses, pel mal funcionament del sistema polític. Afortunadament, formem part de la UE i no podem saltar-nos alegrement les seves normes: actua com la nostra xarxa de seguretat i ens manté la confiança. Però alerta, perquè ens trobem en els límits del risc i el context exterior comença a ser incert. Davant d'aquest panorama, el trasllat de les restes de Franco fa riure i fa pena, que no sé què és pitjor.

Fa més de 100 anys, Joaquín Costa va utilitzar un lema per resumir el seu programa regeneracionista: “Escola, rebost i set claus al sepulcre d'El Cid”. Amb això últim, El Cid, es referia a crear falsos problemes amb la història passada. El lema actual podria ser molt semblant: “Escola, rebost i set claus al sepulcre de Franco”.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional i fundador de Ciutadans.