Quatre matrimonis amics es construeixen un edifici a mida per retirar-se junts

"Quan siguem grans, viurem tots junts en un edifici. Cadascú tindrà un pis i al terrat farem una piscina". Sona al pla perfecte que qualsevol podria traçar amb 15 anys (o amb 35, o fins i tot amb 55). I hi ha qui ho aconsegueix. A l'Open House, el festival d'arquitectura que dona accés a edificis de tot tipus i que se celebra aquest cap de setmana a Barcelona, Badalona i L’Hospitalet [a Madrid va tenir lloc l'últim cap de setmana de setembre], una de les visites més sol·licitades és la Casa d’Amics, que és com s'ha batejat un edifici de nova planta al barri del Poblenou.

El signen els arquitectes Lola Domènech i Thomas Lussi i parteix d'una idea del mateix Lussi, un suís casat amb una aragonesa que té forts vincles amb Barcelona. La parella va convèncer tres matrimonis amics, tots residents a Lucerna i entre els 55 i els 65 anys, per aixecar un bloc d'apartaments que els serveixi com a casa comunitària on anar passant cada vegada més temps fins a retirar-se.

L'edifici té cinc pisos, un per planta –el cinquè està ocupat per un inquilí que s'ha convertit en el "cinquè amic"–, un local comercial que utilitza Lussi per a alguns projectes del seu despatx d'arquitectura, un pati equipat amb un banc i una taula comuna pensada per fer trobades de grup, un soterrani amb trasters, rentadores i assecadoras i, al terrat, una petita piscina i una cuina a l'aire lliure.

Lussi coneixia el barri perquè va viure allà a principis dels noranta, quan va treballar en projectes com la Vila Olímpica o el pavelló de bàsquet a Badalona. "Amb la meva dona, sempre teníem la idea de tenir un pis a Barcelona com a segona residència. Mantenim molta relació amb la ciutat, molts amics. Després de veure alguns pisos en venda, se'ns va ocórrer que seria més interessant planificar una casa sencera per poder decidir personalment com viure. Ho vam comentar amb amics de Lucerna i la idea va créixer. Els quatre tenim fills i filles –nosaltres dues, de 23 i 20 anys, les dues estudien Arquitectura i volen fer un Erasmus a Barcelona– així que pensem que la casa és un projecte que durarà diverses generacions".

Lussi va contactar amb l'arquitecta barcelonina Lola Domènech i tots dos van decidir idear un edifici hiperlocal, amb elements que connectin amb l'arquitectura del barri. "Hem fet una relectura de materials de tota la vida, com el maó manual, rústic, i la reixeta ceràmica, que permet crear espais ventilats, com l'escala, i provoca efectes de llum i ombra molt interessants", explica Domènech. Encara que en aquest cas es fa dins de la casa, la idea de tenir un pati amb una gran taula i bancs connecta amb la tradició de treure la cadira al carrer, que encara es dona en el Poblenou.

Cada pis té uns 80 metres quadrats i compta amb un espai de cuina oberta/saló/menjador, una terrassa, dos dormitoris i dos banys. La façana està feta de persianes abatibles de fusta d'iroko que homenatgen les clàssiques persianes verdes de l'Eixample barceloní. A les cases, les persianes donen lloc a unes terrasses que no són massa caloroses a l'estiu ni massa fredes a l'hivern i que estenen cap a l'exterior l'espai habitable.

Domènech s'ha encarregat també de l'interiorisme del tercer pis, que ocupa el dissenyador Markus Schmidt. Aquest tenia ja una col·lecció de peces de Jean Prouvé i Eileen Gray però volia que el seu pis de Barcelona tingués elements de disseny català. Domènech ha col·locat diversos llums de Milà –la cistella i una TCM–, peces d'Óscar Tusquets, les cadires Rambla de Martín Azúa a la terrassa i una cadira Barcelona de Mies van der Rohe en un dels dormitoris.

L'arquitecte alemany i Lily Reich van crear la famosa peça per al Pavelló Alemany a l'Exposició Universal de Barcelona, el 1929. "Quina millor manera de conèixer una cultura que a través de l'art, l'arquitectura i el disseny?", comenta Schmidt. "Sobre si existeix una estètica Barcelona, [certs trets] que tots aquests dissenyadors tenen en comú només puc dir que sí. No conec un altre lloc on el disseny, l'art i l'arquitectura estiguin tan junts".

El dissenyador i la seva dona tenen dos fills de 34 i 31 anys que han passat ja l'estiu a la Casa d’Amics amb les seves famílies. Ell espera passar diversos mesos a l'any a l'edifici, gaudint del barri, que, diu, "té el mar al costat, enmig d'una gran ciutat. Bons restaurants, bars, botigues, mercats, galeries, sales de concert... tot a prop".

El seu pla d'integrar-se a la vida del barri (que viu un avançat procés de gentrificació) contrasta amb la idea tradicional que hi ha a Europa central de retirar-se a una casa a la costa. "Els nostres veïns a Suïssa parlen molt d'aquesta comunitat compartida que hem ideat per a la nostra vellesa. Li veiem molts avantatges per al futur", comenta.

Des que van començar a buscar el solar fins que s'ha acabat el projecte han passat uns cinc anys, durant els quals les quatre famílies (entre els quals hi ha un veterinari, un enginyer o una ginecòloga) han anat prenent les decisions de manera consensuada. "Diria que la nostra relació s'ha intensificat durant aquests anys. El procés ens ha unit bastant", creu Lussi.

Entre tots van acordar, per exemple, invertir en revestiments aïllants i en un terra que refresca a l'estiu i escalfa a l'hivern per fer gairebé innecessaris la calefacció i l'aire condicionat. Aquests detalls han encarit el preu final de les cases, que Domènech xifra en 1.500 euros per metre quadrat, als quals cal afegir el preu del solar. No obstant això, el preu mitjà del metre quadrat al Poblenou és de 3.700 euros, segons Housfy.

És rendible econòmicament embarcar-se en un projecte així? "Pot ser que haver comprat un pis al barri hagués estat més econòmic. Però la qualitat dels espais no seria la mateixa. Al final construir en comunitat surt a compte. Es pot controlar la qualitat, el pressupost i les pròpies necessitats", opina Lussi. "Jo ho tornaria a fer".