Corrupció i mediocritat militar

A Franco li faltava “talento y visión”, ens diu un militar franquista que no només va ser general, sinó que durant la Guerra Civil va ser governador militar d’Astúries i, més tard, de Terol, a més de cap de l’artilleria a Catalunya a la primera postguerra i delegat del govern a la Confederació Hidràulica del Duero. I no només va escriure això, sinó que en la intimitat deixava verds molts dels seus companys d’armes, els quals considerava ineptes i corruptes. El personatge en qüestió era el general Rafael Latorre Roca (1880-1968), que compatibilitzava la seva vida oficial amb un recer personal en què anava omplint uns sucosos —i se suposa que sincers— quaderns, els principals fragments dels quals ha editat ara a Ganar la guerra, perder la paz l’historiador Jaume Claret (Barcelona, 1973), amb un incisiu pròleg del seu reputat col·lega Ángel Viñas (La soledad de la República). Es tracta d’un material fascinant, escrit des de les entranyes de la dictadura per part d’algú que participa de les idees genèriques dels militars sollevats, encara que no de la seva execució.

Centrats en el període de la guerra i la postguerra, el general explica amb tota mena de detalls la vida dels seus companys, els militars que van guanyar la contesa i que es van fer forts com a casta del nou règim. Quan tocava feien la seva al·legoria patriòtica, però la realitat quotidiana era la seva participació en una corrupció sistèmica, de graus diversos però que els entrellaçava a tots, i que era la millor garantia que ningú la podria denunciar.

Latorre s’escandalitza, per exemple, de la inflació d’ascensos, molts dels quals considera immerescuts, i de les prebendes de determinades distincions, tot i que ell mateix va rebre dos cops la Gran Cruz de la Orden del Mérito Militar, amb distintiu blanc, amb diversos beneficiats. De fet, les prebendes i càrrecs a l’administració pública i en empreses privades van esdevenir la millor eina de control de la jerarquia militar per part del dictador, que afectava tots els militars guanyadors, encara que Latorre considerava especialment perniciosos els africanistes. Aquesta extensa i difusa corrupció es combinava amb la mediocritat professional de la major part de la cúpula militar. Per al discret general, aquesta incompetència era molt estesa, tal com li havia manifestat el cap de la Legió Còndor alemanya. De fet, considerava que, tot i que assistien a l’Escola Superior de l’Exèrcit, “muchos no llegan ni a repetidores”, ja que els generals “abandonan aquel centro, casi en su totalidad, con los mismos conocimientos con que entraron”.

Latorre opina també, i força, de l’esfera civil. Falange és descrita com “el partido de los enchufistas”, i la justícia de la postguerra és “poco cristiana”: “Se mató mucha gente, demasiada, excesiva, a base de dicha justicia”. I encara més, la façana de religiositat falsa i un règim incapaç tant de captar políticament la població com de treure-la de la pobresa. Un munt d’errors amb una referència específica a Catalunya: el gran error de l’afusellament de Lluís Companys, “apresado cobarde e innoblemente, hoy en el martirologio catalán”.

En definitiva, uns quaderns que permeten endinsar-nos en la mentalitat d’un militar conservador, convençut d’aixecar-se contra la República, però partidari d’administrar la victòria de manera molt diferent de com es va fer. En aquest sentit, la relativa excepció Latorre confirma la regla evidentíssima d’uns militars i un règim corruptes.