Tres joves dramaturgues reflexionen sobre la mort a la Beckett

Lola Rosales i Berta Prieto són joves, molt joves. Acaben d'estrenar la vintena. Atrevides, divertides, serioses, esbojarrades, responsables, treballadores… i dramaturgues amb futur. Però sobretot amb present. Avui estrenen, també com a actrius, a la barcelonina Sala Beckett el seu segon projecte: Fuck you modern family (o todo sobre mi abuela) on qüestionen si la família, i les relacions entre els seus membres, continuen sent l'eix principal de la societat actual.

Marta Buchaca (Barcelona, 1979) és una reconeguda actriu que transita tant pel cinema, el teatre i la televisió. Però no es queda aquí. També explora la dramatúrgia i direcció escènica, i fa aquestes dues tasques a Rita, un muntatge que s'estrena el dia 30 d'octubre, també a la Beckett, amb David Bagés i Anna Moliner com a actors.

Tots dos espectacles formen part del cicle Memento Mori, que aquest teatre ofereix al llarg de tota la temporada i en el qual van desfilant peces molt diferents amb un punt en comú: la mort. Ara arriben aquestes dues propostes que transiten per territoris dolorosos, que ens parlen de la mort des d'una mirada jove, i de la joventut des d'una mirada envellida, del patiment innecessari, de l'eutanàsia, del paper que juga avui la família, del desenllaç dels vincles de la sang i de la pèrdua irreparable. I ho fan des de la lucidesa i l'humor. Són peces en què la comèdia ho impregna tot, els protagonistes són parelles de germans i l'escenografia inclou objectes reals de les àvies de les dramaturgues, sense haver-se posat d'acord perquè així fos entre les tres autores.

Són peces en què la comèdia ho impregna tot, en les quals els protagonistes són parelles de germans i l’escenografia inclou objectes reals de les àvies de les dramaturgues

Buchaca, que està convençuda que existeix una dramatúrgia femenina per allò que homes i dones són diferents i, per tant, també ho és la seva manera d'observar, enfronta en la seva obra dos germans que s'han de plantejar com evitar que algú a qui estimes deixi de patir gràcies a la mort.

Prieto i Rosales situen els seus personatges, també germanats, en una casa que, a mesura que van buidant, en ordre invers van omplint una biografia que tenien desdibuixada i errònia. La de la seva àvia, que tants secrets amaga.

Al mateix temps aquestes dues joves autores posen en relleu que les relacions familiars han donat un brusc gir per als qui pertanyen a la seva generació i a les que vindran. "És normal que la gent entre 15 i 25 anys ens sentim més prop de la Rosalía o el David Bisbal, som fills d'internet i passem molt més temps amb ells que amb els nostres pares", assenyala Rosales, que només veu avantatges en això d'escriure a quatre mans, "el que no funciona s'analitza entre les dues, i cal afegir que aquesta peça és molt coral", ja que també hi han intervingut la directora Anna Serrano i l'actriu Betsy Túrnez, que interpreta, juntament amb les autores, el muntatge.

Elles només pretenen parlar de com han canviat els referents: "La nostra generació els cerca més fora de l'entorn familiar, perquè internet i la globalització t'empenyen a fer-ho, a estar més prop de David Bisbal que del nostre tiet", apunten les autores, que parlen pràcticament alhora sense trepitjar-se.

No tenen clar si la dramatúrgia femenina està passant per un moment dolç i feliç, però el que sí que saben és que s'estan fent moltes coses i molt bones: "Aquest auge tan heavy està proporcionant més oportunitats i, a més, el públic ho reclama, i sense buscar-ho les nostres produccions estan formades majoritàriament per dones", diuen les joves autores. En termes similars s'expressa Buchaca, que afirma que tant el teatre madrileny com el barceloní estan donant un planter de dramaturgues boníssimes: "Encara que tinc la sensació que a Madrid s'hi dona més suport i es visibilitza millor", sosté l'actriu i ara directora i autora, que per poder estrenar en el termini previst i en la forma escaient s'ha hagut de muntar la seva pròpia productora.