La caverna, contra Marchena

La sentència del Tribunal Suprem sobre el procés no només ha concitat la protesta (de carrer) indepe. També la protesta inversa (mitjançant paper) de la caverna mediàtica i jurídica.

En el front mediàtic, els més exaltats han arribat a propugnar que al magistrat Manuel Marchena se l'enviï “a la presó”, ja que la condemna és “cochambrosa” i “basura” (Jiménez Losantos). Uns altres hi detecten “leguleya melopea”, “enjuagues” i una “chapuza” (Arcadi Espada).

Menys adjectivada, la línia argumental denigradora dels editorialistes conservadors que avui se senten “frustrats” en les seves expectatives es basa en dos pilars: el lament que el Suprem condemni per sedició i no per rebel·lió (que hauria comportat penes de presó encara més oneroses); i l'empipament perquè no hagi imposat restriccions al sistema penitenciari per concedir als penats el tercer grau (règim de semillibertat). Justament el més notable de la resolució!

En certs casos totes dues idees s'omplen de confusions: uns atribueixen erròniament als jutges no que hagin validat la via del tercer grau sense limitacions, sinó que haurien concedit (cosa molt diferent) la llibertat condicional. D'altres es queixen del “contrasentit ontològic” que “un cop d'Estat” el qualifiquin només com a sedició, quan el concepte de “cop” (Hans Kelsen, Curzio Malaparte) és d'arrelament polític i de la teoria jurídica general, i no ha d'encaixar automàticament en un o altre tipus jurídic delictiu.

En el front jurídic i funcionarial es repeteix l'esquema. Ignacio Gordillo —un exfiscal de passat valuós, emigrat al lucre privat mitjançant la defensa d'acusats per delictes societaris i blanqueig de capitals— sosté que aquesta magnanimitat penitenciària “és una total vergonya”, doctrina de duresa carcerària que potser convindria que els seus clients recordessin, tret que només valgui per a uns altres. I implora als seus antics col·legues que recorrin contra el Suprem “als tribunals europeus competents”: quins, si el que ho és, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), actua en defensa de les garanties als processats que ha de reunir un procés just?

En el seu article Hay rebelión y debe haber cumplimiento íntegro (El Mundo, 17-10), retrat superlatiu en viu de les posicions bunquerianes, Gordillo creu que “el més important del delicte de rebel·lió és la finalitat”. Amb això, opera una transubstanciació de delicte “de tendència” o “de resultat tallat” —el que es “consuma… encara que no s'hagin aconseguit les finalitats proposades”, com bé sintetitza la sentència— en delictes d'intenció o d'idees (en aquest cas del separatisme). Però una cosa és que el reu fracassi; una altra de molt diferent, que pugui condemnar-se'l per la seva mera cosmovisió.

Aquest retorçament doctrinal només es perfecciona si s'oblida, com obvien aquest i altres textos, que tan o més important que la finalitat del rebel és el mitjà instrumental que utilitza: la violència. I no una qualsevol, sinó “instrumental”, “funcional”, “preordenada” perquè s'adeqüi de manera versemblant a l'objectiu de derrotar l'Estat democràtic, és a dir, “estructural” i “idònia” per vèncer-lo. Desconfiem de tota anàlisi que descarti la radiografia de l'abast de la violència que amb encert redacta Manuel Marchena.

Aquest mateix error és el que comet el professor Enrique Gimbernat en el seu text publicat a EL PAÍS dissabte. Funcionari universitari també autoprivatitzat —ha defensat, entre altres narcotraficants, Jorge Luis Ochoa, fundador del càrtel de Medellín i sequaç de Pablo Escolar— imputa a aquest columnista una “ignorància jurídica oceànica”, ole, per defensar el raonament del Suprem contrari a la rebel·lió, del qual ell discrepa per suau. I per sostenir que la sedició implica “impedir” tasques de l'autoritat, com requereix l'article 544 del Codi Penal. No només “obstruir-la”, com diu la versió judicial, en aquest extrem molt discutible.

I perquè encara que també és un delicte de tendència, el tipus de sedició d'aquest article no exclou un grau inferior com és el de “conspiració”. Que l'acció punible no hagi “aconseguit les finalitats proposades” (resultat tallat) permetria qualificar-la de sediciosa, però no implica que no calgui atribuir-li una intensitat inferior, la de l'article 548 (en connexió amb el 17), que hauria rebaixat les penes, almenys en el cas dels Jordis pels successos del 20 de setembre. I és que, si no només l'abast de la violència, sinó també els seus resultats, agafen rellevància per encaixar la conducta en un o altre tipus, encara més en un o altre grau: per això el Suprem els calibra en concloure que l'intent va ser “una ensoñación ineficaz y simbólica”.

En realitat, també Gimbernat defensava la concurrència de la sedició (Rebelión, sedición o ninguna de las dos, El Mundo 12/1/2017), “com es dedueix sense cap esforç, dels fets”, i no un de rebel·lió, ja que els reus es van alçar “no per declarar la independència, sinó perquè es faci un referèndum il·legal”. Fins que va canviar de criteri per art d'encantament (no va passar res de nou) per sostenir que “n'hi ha prou que l'alçament vagi dirigit a la finalitat” separatista perquè hi hagi rebel·lió, oblidant, ai, el requisit de la violència idònia (Sobre los delitos de rebelión y sedición, El Mundo, 29/11/2018). Muda oceànica de criteri, igual que muda transoceànica de clients.