Activista de dia, estadista de nit

Temps enrere, els membres del Govern eren sotmesos a un estricte control de qualitat. Amb l’arribada al poder del tripartit —un parèntesi que va alterar l’assossec dinàstic convergent— i per evidenciar les maneres tosques dels parvenus, es va publicitar el catàleg de pecats mortals: era falta de sentit institucional assistir a determinats actes considerats partidistes pels benpensants. La tradició obligava a observar una estricta politesse. Hi va haver grans lliçons d’urbanitat per part de la dreta catalana —aquesta que ara ha canviat de pell— cap als nouvinguts del tripartit d’esquerres. No tenien les maneres que requeria el càrrec. A qui li passaria pel cap posar en dubte la integritat moral dels Mossos d’Esquadra col·locant càmeres a les comissaries? Com podia assistir un alt càrrec de la Generalitat a una manifestació?

Eren temps en què el poder tenia un clar component patrimonial. La Marta Ferrusola en persona va assegurar que amb l’arribada de les esquerres a la Generalitat es va sentir “igual que quan t’entren a casa i et trobes els armaris remenats perquè t’han robat”. Per acabar-ho d’adobar, un excomunista, Joan Saura, durant el segon tripartit, es va fer càrrec del Departament d’Interior. Saura va tenir la gosadia de col·locar càmeres a les comissaries de policia i assistir a una manifestació en favor de Palestina. El catecisme de bones maneres va ser agitat per la dreta: era un acte traïdor i de “descrèdit del Cos” instal·lar càmeres en dependències policials, com, per cert, havia fet anteriorment l’Ertzaina. L’espurna que havia pres la flama era l’enviament a fiscalia d’uns enregistraments en els quals alguns agents sacsejaven de forma evident detinguts, la majoria immigrants. Posar càmeres a les comissaries era una opció diabòlica, que minava l’essència mateixa del poder i, per tant, distanciava el Govern català de la seva policia.

Els apologetes convergents van coincidir a assenyalar com a veritat revelada que un Executiu mai podia ser crític amb la seva policia. Calia defensar a ultrança els dipositaris del monopoli de la violència.

La nova dreta ha decidit copiar a la vella i censurada  esquerra del tripartit

Ja han passat uns anys d’aquests fets i sembla que la nova dreta ha decidit copiar la vella i censurada esquerra. El president Torra no només assisteix, sinó que, a més, encapçala marxes que tallen carreteres i autopistes mentre els seus agents lluiten a la rereguarda amb els disturbis. De dia camina des de Caldes de Malavella amb els que protesten, de nit compareix a la televisió per condemnar la violència de les manifestacions. Activista de dia, estadista de nit. Ningú no li discuteix res en aquest estrany món nacionalista, en el qual la gent d’ordre s’han convertit en contestataris. Les necessitats del guió polític han permès que una vella i consolidada veritat universal hagi passat a ser dogma revisable. En aquesta cerimònia de relativisme, els partits als quals donen suport el mateix Govern català asseguren que han fet bandera del dubte metòdic a favor del coneixement veritable cartesià. La contradicció arriba a un extrem que són capaços de votar una moció demanant la retirada de la Guàrdia Civil de Catalunya i, com s’ha assegurat aquesta mateixa setmana en seu parlamentària, sol·licitar alhora l’enviament d’efectius de l’Institut Armat. El president es reuneix amb el seu conseller d’Interior i li exigeix calmar amb alguna dimissió les crítiques per actuacions desproporcionades dels Mossos d’Esquadra. Després se’n va a una manifestació i han de passar dues nits d’aldarulls perquè condemni la violència. Potser en aquest galimaties hi deu tenir alguna cosa a veure l’oxímoron “desobediència institucional”, que resumeix l’essència mateixa del processisme.

Amb aquest caòtic decorat, s’intenta establir dogma: els que cremen cotxes, contenidors d’escombraries i mobiliari urbà són “infiltrats i provocadors”, segons el president. L’independentisme majoritari insisteix en la tesi que extremistes professionals sense ideologia —aquests que cada nit visiten els carrers de les ciutats catalanes— proven d’inocular el virus de la violència en una mobilització que sempre ha estat pacífica. Potser les causes de tot això cal buscar-les en la recent i dura condemna a cent anys de presó dels líders polítics independentistes. Potser és degut a la pluralitat del moviment o a la joventut de bona part dels mobilitzats. Però no hi ha dubte que cap opció és capaç de canalitzar políticament tanta frustració i cansament acumulats per aquest moviment independentista que divendres passat va fer sortir als carrers més de mig milió de persones. Les teories de la conspiració únicament formen part del llibret del processisme.