“Ara, reparar sembla cosa d’un país exòtic del Carib”

“No es pot parlar del mal que les empreses fan al planeta, tu també n'estàs fent”, acusa el dissenyador i artista Ernesto Oroza (l'Havana, 51 anys). Reutilitzar es presenta com a antídot a l'emergència climàtica. No obstant això, en una societat consumista, resulta de vegades més còmode (o l'única opció factible) comprar nous aparells en comptes de reparar els vells. Els cubans saben el que és no llençar res i fer anar la imaginació per donar una segona vida als objectes. Oroza fa dècades que estudia com l'escassetat sorgida de l'embargament cubà —sever als noranta després de la caiguda de la URSS— ha hibridat el disseny a l'illa. Entre les dispositives llueix un ventilador amb base de telèfon antic i aspes fetes amb un disc de vinil. N'hi ha un altre que l'impulsa el motor d'una rentadora. També mostra llums de querosè alçades en llaunes de refresc i cotxes únics, ajuntats amb peces de diverses marques.

Oroza va ser professor de l'Institut de Politècnic de Disseny de l'Havana i va dirigir diversos projectes culturals a Cuba. No obstant això, subsistia preparant 50 empanades diàries a casa, que venien amb la seva esposa. Ell es va traslladar a Miami el 2007. Ho va fer travessant la frontera de Mèxic, quan la seva dona ja s'havia traslladat, embarassada, als Estats Units. Des d'allà ho ha tingut més fàcil per difondre la seva feina a diversos punts del planeta. Al seu currículum destaca el seu pas com a professor visitant per l'Escola Nacional de Creació Industrial (ENSCI) de París i una beca de la Fundació Guggenheim a Nova York. La “desobediència tecnològica” és un concepte encunyat per Oroza que consisteix a desafiar l'opacitat dels dissenys basats en l'obsolescència programada. Defensa que el disseny ha de tenir en compte la reparació. L'experiència cubana dona sentit al seu concepte, tot i que el dissenyador fuig de la “fascinació” que desprèn l'illa.

“No és cert que els dissenys d'Apple siguin tan perfectes. La primera vegada que vaig tenir un Mac se'm va trencar el carregador i vaig veure que no hi havia cap cargol ni res per poder obrir-lo”, explica. El vaig haver de trencar, arreglar-lo i tornar a ajuntar-ho tot amb cura. Perplex, explica que va acudir al servei tècnic de la mateixa marca per demanar un canvi de disc dur i que, un cop feta la reparació, no li van entregar l'antic. “Cal reclamar, qüestionar, fer preguntes, no ens podem quedar en silenci”, assegura. I, si cal obrir un mòbil o qualsevol altre aparell espatllat, Oroza subratlla: “Hi havia molts tutorials a YouTube”.

“Reparar sembla ara cosa d'un país exòtic del Carib, però era part de les nostres cultures”, defensa el dissenyador, de visita a Barcelona per participar en la Maker Faire, dedicada aquest any a l'economia circular. “Quan s'espatlla alguna cosa t'enfades molt, però cal saber canalitzar aquest conflicte”, apunta. És el seu consell per superar l'actitud d'ho vull ara mateix. Sobre el desig d'anhelar la tecnologia més capdavantera reflexiona: “Els joves volen un telèfon d'última generació perquè els altres el tenen. Si ens volem integrar a una comunitat de consumidors, ja no actuem per necessitat”. Pare de tres fills, Oroza considera que aquesta tendència s'ha de combatre des de l'educació: “Quan li dic al meu fill petit que deixi el videojoc, es posa a fer alguna cosa creativa: tocar el piano”.

L'artista cubà posseeix un registre extens de fotos del que ell anomena “arquitectura de la necessitat”. Mostra com van canviar els edificis al seu país natal. Davant la falta de nou habitatge, les plantes de sostres alts es van dividir en dos. Les portes d'entrada als edificis es van multiplicar i, en alguns casos, es va guanyar espai al carrer. Ja a Miami, ha continuat fent observacions similars en comunitats desfavorides, cubanes, haitianes, colombianes i veneçolanes. “El que canvia, simplement són els materials. A Cuba no hi havia caixes de plàstic de llet ni pots de pintura”, explica, en referència als materials que es poden reaprofitar. Un exemple que posa d'“arquitectura de la necessitat” a Europa: les bosses d'escombraries transparents a les papereres públiques davant el risc d'atemptat.

“Cuba és un capitalisme monopolista d'estat”

“A Cuba no tot és qüestió de l'embargament, també hi ha un embargament intern”, apunta Oroza. “Seria lògic que als noranta s'haguessin facilitat a la població processos d'autoproducció i no es va fer”. Segons ell, el règim cubà s'ha convertit en un “capitalisme monopolista d'estat”, perquè és només el Govern qui importa béns i són “productes de la Xina de mala qualitat i que perjudiquen el medi ambient”. “La revolució cultural ha estat traïda”, conclou. Segons ell, durant la crisi la gent va voler engegar petites indústries i van haver de fer-ho d'amagat, per exemple, amb tallers de fosa i injecció de plàstic casolans, de vegades sense el coneixement dels materials que eren tòxics i els que no.

Tenir un ordinador a Cuba no és fàcil, explica Oroza, i durant anys els ciutadans se'ls han fet a partir de peces. Uns joves van teixir una xarxa anomenada SNET, inicialment a partir de cables de casa a casa, per jugar en línia i compartir continguts, un substitut d'internet. Amb tecnologia sense fil va arribar a 30.000 persones. “L'Estat ho va regular i ara vol que els compris l'ordinador a ells per poder-hi accedir. Molta gent s'ha quedat fora”, explica. Diversos membres de SNET van protagonitzar una cosa inusual: “Van anar al ministeri de comunicacions a manifestar-se i a Cuba mai veus ni una vaga ni res. Ho van explicar tot per Twitter”. L'anomenat El Paquete Semanal és un disc dur d'1TB que cada setmana s'actualitza i els cubans se'l poden copiar pagant un dòlar. “No se sap d'on ve, molta gent creu que el controla l'Estat”. Oroza assegura que la seva germana, que viu a Cuba, moltes vegades veu els continguts de Netflix abans que ell.