Regles de despesa poc saludables

Catalunya, juntament amb deu Comunitats Autònomes més, ha rebut una carta conjunta dels Ministeris d’Hisenda i Sanitat demanant mesures urgents de contenció de la despesa sanitària, fent atenció especial a la despesa en medicaments i productes sanitaris. S’argumenta que Catalunya ha superat la taxa de creixement de despesa pels exercicis 2017 i 2018 i recorda que està adherida al mecanisme de suport a la sostenibilitat de la despesa sanitària, condició necessària per a l’accés als fons estatals de liquiditat.

Per ampliar context, algunes dades rellevants: Catalunya creix sostingudament al voltant del 2% (per sobre de la zona euro); la Generalitat pot tornar a finançar-se als mercats (sortint de l’ultra control del FLA); els ingressos no financers de la Generalitat creixen el 8% respecte a l’any passat, per sobre de les despeses, i s’han reduït en un 24% els interessos i les despeses del deute. En el 2017 i 2018, la Generalitat va tancar l'exercici complint l'objectiu de dèficit establert pel Ministeri d'Hisenda (mentre l’Estat no complia amb els objectius de dèficit o la regla de despesa que ara exigeix a les CCAA). Per cert, la despesa farmacèutica el 2018 va créixer a Catalunya com la mitjana espanyola. Catalunya ha fet els deures, però els Ministeris demanen mesures de contenció de la despesa social.

Al meu entendre, hi ha quatre aspectes rellevants en aquesta polèmica pel que fa a l’aplicació de polítiques fiscals i sanitàries: la velocitat, els límits, els continguts i les competències.

Pel que fa a la velocitat, l’Estat espanyol va implantar retallades fiscals intenses i en el curt termini (incloent-hi una reforma constitucional exprés) en plena crisi del deute. Contenció absoluta de la despesa autonòmica —i per tant, social— i aplicació de polítiques anticícliques però només en la fase expansiva de l’economia —com ara— mitjançant la Regla de Despesa. No sembla gaire lògic imprimir velocitats diferents quan cal “retallar” en lloc de quan cal “recuperar”. Polítiques contra cícliques sí, però durant tot el cicle i a velocitats suportables.

Pel que fa als límits establerts per la Regla de Despesa —incloent-hi la taxa de despesa farmacèutica—: avui la majoria de les CCAA no la compleixen —malgrat que algunes han millorat substancialment la seva salut financera. Un incompliment estructural i sistematitzat requereix una revisió dels límits —doblant-los?—, especialment quan afecten a sectors sensibles, com el sanitari, que a Catalunya són també tractors d’activitat econòmica —industrial i en serveis.

Respecte als continguts, se segueixen atacant els problemes de solvència financera del sistema sanitari per la via de mesures parcials dels factors de producció i preus (farmàcia i sous). Vincular l’accés a liquiditat a l’adhesió “voluntària” —recordem el 155?— a instruments vinculats a la despesa farmacèutica és un error conceptual. Si sabem, per exemple, que el principal repte del sistema sanitari està en la gestió (i costos associats) dels pacients crònics complexos, centrar les mesures només en el consum farmacèutic és, en el millor dels casos, pal·liatiu, miop i insostenible a llarg termini sense reformes estructurals que necessiten temps i recursos —un altre cop la velocitat!

Finalment, els conflictes competencials: un Estat amb actitud paternalista, que evita la negociació bilateral amb Catalunya, que pren decisions unilaterals (preus dels medicaments) maquillats per una “participació” autonòmica poc efectiva, és un despropòsit institucional. Catalunya no necessita ser tutoritzada en la gestió de les seves polítiques públiques, i a les xifres em remeto. Potser si l’Estat afrontés el compliment dels seus compromisos d’inversió a Catalunya o treballés per un model adequat de finançament de la Generalitat ens evitaríem el gènere epistolar dels Ministeris sobre les regles de despesa poc “saludables”.

David Elvira és economista i exdirector del Servei Català de la Salut