Els refugis que Franco va construir a Barcelona

No tots els 1.400 refugis antiaeris que hi va haver a Barcelona van ser per defensar la població dels bombardejos, sobretot, de l'aviació feixista durant la Guerra Civil. Per descomptat, la immensa majoria (és difícil donar-ne xifres exactes) es van excavar durant el conflicte, però Franco també va fer refugis antiaeris. La ingent obra de construcció duta a terme a la capital catalana des de finals del 1936, sota el Govern republicà, va tenir continuïtat quan les tropes franquistes van entrar victorioses a la ciutat el gener del 1939 i una vegada acabat el conflicte. El Servei d'Arqueologia de Barcelona ha presentat un meticulós informe, signat pels arqueòlegs Jordi Ramos i Carme Miró, que documenta l'aprofitament de molts túnels i la construcció de nous conductes subterranis de protecció. “Franco tenia por d'una intervenció militar aèria durant la Segona Guerra Mundial”, apunta Jordi Ramos.

Más información

L'últim refugi de Barcelona

Un refugi inèdit

Barcelona recorda els bombardejos amb una exposició, un llibre i un ‘mapping’

De fet, ja el gener del 1941, en plena Segona Guerra Mundial, un decret del Ministeri de l'Exèrcit citat a l'estudi crea la Direcció Nacional de Defensa Passiva i del Territori “per dirigir i reglamentar la protecció de la població i dels recursos i riqueses de tot ordre contra les possibles agressions aèries”, es llegeix al decret. “Continuaven pensant en la guerra”, argumenta Jordi Ramos. “A més de la por d'un atac aliat durant el conflicte a Europa, Franco no les va tenir totes fins que Espanya va entrar a les Nacions Unides [el 1955] i fins i tot encara més tard”. L'informe mostra una carta arqueològica de Barcelona el 1962 amb la ubicació de 153 refugis i, fins i tot, 16 refugis topografiats entre el 1969 i el 1973 per Clabsa, empresa del clavegueram públic.

Des del punt de vista documental, és difícil donar una xifra exacta de tots els refugis, perquè molts apareixen en llistats de diversos arxius però no en queda rastre; d'altres apareixen duplicats; alguns se sap que van existir però no hi ha cap prova documental que ho certifiqui...

La direcció creada el 1941 va heretar bona part del treball de les Juntes de Defensa Passiva de la República, responsables de la construcció dels refugis entre el 1936 i el 1939. Allà van continuar treballant molts dels arquitectes que havien projectat túnels fins aleshores i que no van ser “depurats” que, per exemple, van descartar la construcció de refugis en mines per la seva perillositat, van finalitzar 111 refugis i en van començar la construcció de 155 més.

Dos anys més tard, el 1943, un altre decret del règim insistia en la protecció civil: “A totes les poblacions del territori nacional de més de 20.000 ànimes i en totes aquelles altres de menor població en què per la seva importància estratègica es pensi que puguin ser objecte preferent d'agressions aèries, serà d'obligació inexcusable executar les obres necessàries per protegir els habitants dels immobles disposant dels ‘locals refugi’ necessaris”. A Catalunya, a més de Barcelona, que llavors tenia 1.081.000 habitants, poblacions amb més de “20.000 ànimes” eren Badalona, l'Hospitalet, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Igualada, Vilanova i la Geltrú, Lleida, Girona, Figueres, Tarragona, Reus i Tortosa.

L'estudi del Servei d'Arquitectura, que ha desgranat arxius militars d'Àvila, Salamanca o Madrid, arquitectònics i de particulars, aporta un pla amb la ubicació de 22 refugis finalitzats entre el 1943 i el 1945. S'observa que la majoria pertanyen a edificis de la zona noble de la ciutat (Eixample i Gràcia), com l'actual edifici Windsor, a la Diagonal; la seu d'Apple, al principi del passeig de Gràcia; l'antic teatre Calderón, a la Rambla de Catalunya; l'actual hotel Montblanc, a la Via Laietana... L'amenaça sobrepassava la de l'armament convencional fins aleshores: els refugis havien de ser de formigó armat i, a més, “s’hi ha de construir o almenys preveure, una avantcambra o exclusa per a protecció contra agressions químiques a l'exterior”, es llegeix al decret firmat per Franco. La Defensa Passiva, de fet, va elaborar unes “Instruccions especials per a la defensa contra els efectes de la bomba atòmica”.

Els refugis recuperats i de nova construcció podien protegir 600.000 habitants, prop d'un 60% de la població. Per a la resta, es van fer detallats estudis d'evacuació en cas d'agressió, així com actuacions sobre els principals generadors d'energia de la ciutat, bàsicament a les conques del Llobregat i del Besòs, per deixar-la a les fosques en cas d'atac.

Una autenticitat del poble de Barcelona

“Els plans en plena guerra demostren tant la por com la gran organització de la societat”, explica Carme Miró, que remarca que la construcció de refugis va ser una autenticitat del poble de Barcelona. La Guerra Civil va suposar un canvi de paradigma crucial: la ciutat va deixar de ser rereguarda per convertir-se en camp de batalla. A partir de llavors, els fronts de guerra arribarien a les poblacions urbanes: “Confio que els nostres conciutadans demostraran que són capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”, va dir Winston Churchill, primer ministre britànic, quan va tenir clar que la Segona Guerra Mundial castigaria les ciutats angleses igual que la Guerra Civil espanyola havia castigat Barcelona (i tantes altres poblacions espanyoles).

Tanmateix, la imatge dels veïns agafant el pic i la pala i posant-se a excavar passadissos subterranis pel seu compte queda una mica idealitzada. “Els refugis es van fer sota la supervisió dels sindicats d'arquitectes i, ja en època franquista, sota la del Col·legi d'Arquitectes”, insisteix Miró. La mà d'obra veïnal, efectivament, va ser importantíssima. La ciutat “es va despertar” després de la guerra plena de runa, pedres despreses, terra... material que va servir per tapar molts refugis amb compte per poder tornar-los a obrir en cas de necessitat.