Teresa Macarulla: “Curar el càncer és un ideal. El més proper que hi ha és cronificar-lo”

Teresa Macarulla (Barcelona, 1974) acaba de participar en un assaig clínic que ha aportat llum al càncer més letal, el de pàncrees. La investigació, que s'ha presentat aquest any al congrés anual de la Societat Americana d'Oncologia Mèdica (ASCO) a Chicago, obre la porta a la medicina personalitzada en aquests tumors tan agressius. L'estudi ha validat, per primera vegada, un tractament teledirigit per a un subgrup de pacients que tenen una mutació específica (als gens BRCA) en aquest tipus de tumors: com a teràpia de manteniment després de la quimioteràpia inicial, aquest fàrmac millora la supervivència.

El quarter general de la lluita contra el càncer on treballa Macarulla és el Vall d’Hebron Institut d’Oncologia. Des de les trinxeres del seu despatx, amb la ciutat als peus i el Mediterrani al fons, la doctora Macarulla visita pacients, repassa històries clíniques, busca beques per a nous projectes i prepara assajos. Sempre hi ha alguna cosa per fer. Sobretot quan la seva especialitat, els tumors gastrointestinals, aglutina algunes de les neoplàsies amb més mal pronòstic i hi ha pocs recursos per investigar-les. Malgrat tot, el càncer no s'atura i l'oncòloga tampoc ho pot pot fer, admet. La muntanya i l'Església són els seus punts de recàrrega.

Pregunta. El càncer corre més que vostès, els investigadors?Resposta. Jo crec que no. Si el càncer va endavant, no el podem parar, així que el que intentem amb cada pacient és avançar-nos amb els tractaments i frenar-lo. Intentem anar al davant, però el tumor corre, i de vegades costa.

P. Per què és important la investigació en què ha participat? R. Per primera vegada hem trobat un tractament personalitzat per a un càncer que fins ara només es tractava amb químio. Els pacients amb una mutació BRCA1 i BRCA2 per primera vegada disposen d'un fàrmac per a ells que, a més, té menys efectes secundaris que la químio.

P. Vostè és dels qui creuen que el càncer es curarà o es cronificarà?

R. Hi haurà més pacients que es curaran de càncer. Però dir que el càncer globalment es curarà em sembla un ideal. Crec que el més proper que tenim és poder arribar a cronificar-lo. El que cal tenir són objectius assolibles.

P. Quin és el camí per aconseguir-ho?

A Espanya l’equitat no és homogènia. Cada comunitat decideix si aprova o no un fàrmac

R. La medicina de precisió. És més difícil, pels costos i recursos, trobar les alteracions que té el pacient en els seus gens. Però anem cap aquí: no tots els pacients són iguals i no podem tractar-los tots igual.

P. És sostenible, la medicina de precisió?

R. Aquest és el problema. Probablement cal fer una inversió superior en el diagnòstic, perquè cal sumar tota la part de diagnòstic molecular. I dirigim el tractament a un grup més petit, sí, però tenim més possibilitats d'èxit.

P. La Societat Europea d'Oncologia Mèdica defensa el pagament dels fàrmacs segons els resultats que obtingui en el pacient.R. És una bona opció intentar intercalar aquestes mesures que facin el sistema més sostenible. I això implica també la indústria farmacèutica. El que volem, al final, és que tots els nostres pacients tinguin disponibilitat de fàrmacs.

P. El codi postal influeix en el pronòstic del pacient?

R. Molt. A Espanya cada comunitat decideix si s'aprova un fàrmac o no. L'equitat no és homogènia.

P. Falten recursos?

R. Si en tinguéssim més, tot seria més fàcil. En pàncrees actualment encara se'n destinen molt pocs.

P. Ezequiel Emanuel, un dels artífexs de l'Obamacare, diu que no vol viure més de 75 anys. Rebutja allargar la vida “perquè sí”. Amb una supervivència més alta en el càncer, estem desafiant la natura?

R. Jo crec que no. I també la natura ens està jugant males passades. Quan veig gent tan jove amb aquestes malalties, no ho entenc. No han tingut temps d'acumular toxicitat i, en canvi, tenen aquests tumors. Hi ha moltes coses que nosaltres encara no controlem. Ens centrem en el que sabem: no fumar, menjar bé…, però això no ens assegura que no tinguem càncer. I si en tenim, llavors la natura ens ha jugat una mala passada.

P. Hi ha pacients que decideixen deixar de lluitar i que no volen patir més. Què opina de l'eutanàsia?

R. La meva mentalitat és la de lluitar mentre es pugui, gastar tots els cartutxos. I després, una bona pal·liació, un bon acompanyament. Més enllà d'això, no és feina del metge poder posar fi a una vida. Jo estic amb poder acompanyar fins al final, però no més enllà. Jo posar fi a una vida no ho podria fer per les meves creences, perquè em diuen que no és responsabilitat meva.

P. Vostè no s'hi atreviria?

R. No és que no m'hi atreveixi, és que no hi estic d'acord. Crec que no som ningú per avançar-nos a la mort d'una persona. Cal acompanyar-los i, per això, donar-los fàrmacs que fins i tot poden escurçar una mica la vida al pacient, perquè li pots provocar una petita depressió respiratòria, però això és diferent del fet que tu activament posis fi a la vida d'un pacient. Està bé que un pacient ho demani i que hi hagi un grup de metges que ho faci, però jo no en podria formar part.

P. Com casen la ciència i la fe?

R. És molt compatible. La mentalitat científica hi ha de ser perquè és l'única manera de vèncer aquesta malaltia. La religiositat és el que em permet empatitzar amb el malalt, li dona una mica de sentit a la meva professió. La fe m'ajuda a entendre la vida, la mort, i que van juntes, que tu neixes sabent que moriràs. Cada oncòleg ha de trobar la seva font d'empatia. La meva és aquesta.

P. Encara hi ha més homes que dones en aquest món. És més difícil per a vostès?

R. A mesura que hi ha més dones a les facultats de Medicina, això va canviant. Ens ho hem de creure, però també hi has d'estar disposat. Has d'entendre que, potser, per a l'aniversari del teu fill no hi seràs. Si vols ser a dalt, també és veritat que és una qüestió de temps.