Sánchez al seu laberint

Mentre Pablo Iglesias anava desgranant retrets i propostes, el rostre de Pedro Sánchez s’anava trasmudant. En quin embolic m’he ficat?, semblava que es preguntava entre desencaixat i desconcertat.

La tensa sessió d’investidura de dilluns a la tarda va resultar apassionant, no et podies allunyar ni un segon de la pantalla. No només pels arguments que s’exposaven i les punyents frases amb què s’esquitxava tot, sinó també per les mirades, els gestos, l’expressió de les cares dels líders respectius i dels diputats de les diverses bancades. S’havia d’anar analitzant tot per entendre encertadament el sentit d’un debat que es desenvolupava a un ritme trepidant. La conclusió final –escric aquestes línies abans de la votació de dimarts– és que Sánchez està atrapat en la tela d’aranya que ell mateix ha anat teixint durant aquests últims anys. Recordem-ho.

El problema de Pedro Sánchez arranca en les eleccions de desembre del 2015 i les dificultats per formar govern els anys següents. S’havia passat d’un sistema polític bipartidista a un de multipartidista però els partits no ho havien assimilat. En aquests casos ningú guanya mai les eleccions per majoria absoluta, sinó que, simplement, uns partits obtenen més vots que altres. Llavors, cal establir aliances entre forces polítiques afins per formar governs que tinguin el suport de majories suficients. Si això no és possible, també es pot sortir escollit president per l’abstenció d’altres partits obtenint més vots a favor que en contra.

La conclusió final –escric aquestes línies abans de la votació de dimarts– és que Sánchez està atrapat en la tela d’aranya que ell mateix ha anat teixint durant aquests últims anys

Precisament, l’abstenció socialista és el que va distanciar Sánchez de la majoria del comitè federal del PSOE. Després del fracàs d’una investidura fallida, les alternatives que se li plantejaven al PSOE com a partit perdedor eren abstenir-se per facilitar la investidura de Rajoy o bé intentar un Govern de Pedro Sánchez amb el suport de Podem i els nacionalistes bascos i catalans, allò que Rubalcaba ja va batejar com a “Govern Frankenstein”.

El comitè federal va optar per l’abstenció per facilitar que Rajoy governés i Sánchez, partidari del model Frankenstein, va decidir dimitir. Però al cap d’uns mesos es va animar a presentar-se a les primàries del seu partit per ser triat secretari general i les va guanyar. Un any més tard presenta una moció de censura per derrotar Rajoy amb el suport de les mateixes forces polítiques, torna a guanyar i passa a ser president del Govern.

D’entrada, semblava que es limitaria a convocar eleccions atesa la dificultat de governar amb aquests companys de viatge, però de seguida s’aposenta en el Govern, nomena ministres i altres alts càrrecs per reforçar la seva posició en el partit, aprova decrets llei sense les corresponents exigències constitucionals i només convoca noves eleccions quan no té prou força parlamentària per aprovar els pressupostos. Amb un maneig tan interessat de les institucions polítiques, aquest final era previsible.

Ja han passat gairebé tres mesos des de les eleccions i en l’actual sessió d’investidura fa la sensació que no hi havia res negociat i, el que semblava que sí, un Govern de coalició amb Podem i algunes abstencions, només estava agafat amb pinces. A sobre, Sánchez comet dues ineptituds notòries. Primera, de manera inoportuna planteja una reforma de l’article 99 de la Constitució. Però, segona i sobretot, hauria d’haver previst la irritació lògica de Podem i els independentistes catalans en demanar, insistentment i de manera suplicant, que el PP i Ciutadans s’abstinguessin per així no haver de recórrer als seus vots o formar amb ells un govern.

Ja han passat gairebé tres mesos des de les eleccions i en l’actual sessió d’investidura fa la sensació que no hi havia res negociat

És a dir, al mateix Pedro Sánchez que guanya les primàries del PSOE perquè és partidari d’un Govern amb Podem i companyia, que és president del Govern després de la moció de censura gràcies al suport d’aquestes forces, de cop i volta li entra vertigen quan veu que està vinculat per les seves promeses i compromisos. És que no ho havia pensat abans? O ho havia pensat però volia aferrar-se al poder fos com fos i amb qui fos?

En un moment determinat del debat, Sánchez li diu a Casado: “Vostè no té dret a ficar Espanya en un laberint”. L’anomenat Govern Frankenstein és un laberint? El malestar i la desconfiança d’aquells amb qui semblava que havia de pactar estan justificats. Segons Sánchez, governar amb ells és ficar-se en un laberint però no ho és governar en solitari mitjançant l’abstenció del PP i Ciutadans. Rivera ho remata dient: “L'únic pla de Sánchez és perpetuar-se en el poder”. Veurem com acaba tot però perpetuar-se en el poder sembla que és l’única idea fixa de Pedro Sánchez després d’observar la seva incoherent trajectòria.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.