Un miler de panorames

L’editorial Anagrama podria haver dedicat el número 1.000 de la col·lecció “Panorama de Narrativas” al llibre que porta el número 998 (la nova edició d’El guepard, de Lampedusa), al número 999 (una bona novel·la d’Amélie Nothomb) o al llibre que ja deu portar el número 1.001. Tots són prou notables, com escau des dels inicis a les col·leccions d’aquesta editorial.

Però Anagrama no s’ha equivocat en cedir un lloc tan important, o significatiu, a la novel·la de Julian Barnes, La única història (traducció de Jaime Zulaika, Barcelona, Anagrama, 2019). Barnes ha editat tots els seus llibres en traducció al castellà en aquesta mateixa casa: Metrolandia, El loro de Flaubert, Una historia del mundo en diez capítulos y medio, Nada que temer, El sentido de un final, i mitja dotzena més. És un autor prolífic, que mai no ha decebut els seus lectors.

Barnes ha entrat en la setantena i, com era d’esperar, no sembla que tingui ganes d’esplaiar-se en novel·les humorístiques, un element que no solia faltar en la seva producció d’anys enrere. Se suposa que, com tothom, ha viscut, ha tingut experiències amoroses, ho ha passat a estones bé i a estones malament, ha tingut salut i ha estat malalt com tothom, i ha arribat, en suma, a una edat en què tot allò viscut, experimentat, gaudit o sofert s’ha de posar a les pàgines d’una novel·la amb un to assaonat, amb aquella reconciliació amb les coses, les persones i les experiències viscudes que els novel·listes rarament coneixen abans d’arribar a una edat reconcentrada, si es pot dir així. Com en el cas de qualsevol persona amb una edat ja certa —certa de la mort, en definitiva, més que d’haver viscut, que és una cosa molt més relativa— que es posi a reflexionar què ha estat la seva vida, Barnes recorre a la memòria no exactament per fer balanç, sinó per entendre per quina raó queda en la memòria el que ha quedat.

Aquesta és, jo diria, la clau d’aquesta magnífica novel·la, en què sembla decantar-se per una tesi molt senzilla: l’única història que importa en aquesta vida és haver experimentat la passió amorosa. (Però potser quan diem passió en fem un gra massa, a l’estil dels novel·listes eternament adolescents, que sempre parlen dels amors com si sempre fossin com el primer que van viure en un institut d’ensenyament mitjà. Deixies penoses del romanticisme pertinaç!).

De fet, aquesta relació amorosa d’un jove de dinou anys amb una dona que en té més de quaranta i que està casada amb un ésser completament vulgar és l’única que Paul, el protagonista, està segur d’haver conegut en tota la seva vida: perquè el llibre comença quan ell té aquesta edat tan prima, però acaba quan ja ha arribat... a la setantena, aproximadament.

No és cap casualitat que Barnes es declari un lector fervorós de Henry James, encara que, per sort per al traductor i per al lector, ell no construeix frases de vint o més línies, com el seu tutor en el terreny de les lletres angleses. En realitat, el que Barnes deu en especial a Henry James és un antisentimentalisme molt resolt. (Vegeu, si no, la darrera visita que fa a la seva amada, ja dement, poc abans de morir.) Sense que ho sembli, la capacitat d’estructurar una narració i de presentar detalls inoblidables sempre l’ha deguda a Flaubert, i deu a Dickens, com gairebé tots els autors anglesos posteriors a ell, una pietat esparsa cap als seus personatges i cap als seus lectors. No és que en Barnes sempre sigui Nadal i sempre triomfin el bé i la caritat, com passa en Dickens, però aquesta novel·la, més que cap de les que ha escrit, mostra una capacitat admirable per entendre que la pietat pot ser heroica, però rebutja tant el registre líric com l’èpic.

I ara, l’essencial: com es pregunta retòricament Susan, la dona que Paul estimarà malgrat tots els daltabaixos i inconvenients —una certa follia, la diferència d’edat, l’alcoholisme, l’amenaça del marit legítim, l’existència de dues filles del matrimoni, etcètera—, “¿On has estat durant tota la meva vida?”, així Barnes sembla que es pregunti, sense cap artifici retòric: en quin lloc queda l’amor en les nostres vides? Hi ha hagut, almenys en el cas de Paul, alguna altra història digna de ser recordada que no hagi estat l’única història d’amor viscuda per ell?

Si Proust va haver de narrar centenars d’històries d’amor a la seva Recerca perquè el lector pogués arreplegar totes les peces del mosaic i fer-se una vaga idea de què és l’amor, Barnes en té prou amb una de sola: la que narra en aquest llibre; a més, el llibre afirma que va ser, en la vida del protagonista, l’única història en sentit absolut: tota la resta de les seves activitats sembla accessori, com el fet que acabi convertint-se en venedor de formatge de cabra.

Molts llibres han explicat què és l’amor, entre el Convit, de Plató, De amore, d’Andreu el Capellà i De l’amour, de Stendhal. No esmentem els romàntics, perquè estaven tots equivocats. Barnes, en només 231 pàgines, ens el presenta amb les seves virtuts, maldecaps, defectes, zenits i obsolescències. Potser per això diu, enmig d’un text narrat ara en primera, ara en segona, ara en tercera persona —i no n’hi ha més, a la vida—, que l’amor només pot explicar-se, sencer, en un relat, en una novel·la. No en un assaig filosòfic. Un altre consell, doncs, per a les lectures vacanceres.