Renau i els altres

Sembla mentida que el llegat de Josep Renau (València, 1907–Berlín Est, 1982) encara estigui per descobrir pel gran públic i que fins i tot aficionats ben documentats en les etapes de l’art del segle XX el desconeguin o no tinguin una noció general de la seva àmplia trajectòria. Cartellista, pintor, fotomuntador, muralista i, descobrim, també cineasta. I un activista d’envergadura: un dels fundadors de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris, president del patronat de les Missions Pedagògiques, director general de Belles Arts del Govern republicà responsable del trasllat del Prado durant la guerra a València i Ginebra, comissionat que va encarregar a Picasso el Guernica i un dels responsables del pavelló espanyol de l’Exposició Internacional del 1937 a París, i això si només parlem d’aquells anys. Per sort, els fons de l’IVAM estan viatjant i ara mateix tenim a Barcelona dues exposicions en què apareix Renau. Una és monogràfica, al Born; l’altra, a CaixaForum, el reuneix amb els grans noms de les avantguardes històriques entre el 1914 i el 1945.

Però encara n’hi ha més, i passa aquesta setmana a Madrid, al Reina Sofia. Fins aquest divendres es poden veure les seves pel·lícules al museu que custodia la immensa tela picassiana que Renau va encarregar. Les va fer a l’exili, primer a Mèxic i després a l’Alemanya comunista, la RDA, on es va traslladar el 1958 després d’una etapa de feines comercials que no el satisfeien. Renau no va ser en aquest sentit com Buñuel, que va trobar a Mèxic la manera de superar les feines alimentàries fins a aconseguir fer el 1950 Los olvidados i a partir d’allà continuar l’obra personal. Renau sempre va ser un activista cultural, un comunista convençut, de puny tancat que volia estampar davant del públic amb imatges eloqüents de crítica al capitalisme. No puc veure els seus films aquesta setmana, preguem a la Filmoteca o a qui sigui que ens els ensenyi, i a qui sigui que s’ocupi del llegat de Renau que els editi i els difongui.

Al Reina, els responsables d’aquest breu cicle cinematogràfic de Renau (per què tan pocs dies?) han subratllat el que cal esperar quan un artista visual fa cine: en les pel·lícules fusiona totes les seves facetes. Així, per exemple, en els alemanys Dibuixos d’actualitat, en els quals se’l veu dibuixant sobre un vidre mentre comenta la notícia que el seu traç subratlla. Picasso va fer el mateix amb el director Clouzot el 1956 i, com expliquen els qui han vist el treball del valencià, si tenir en pantalla el pintor creant és hipnòtic, no ho és menys veure Renau el combatiu, un home que no es va acovardir probablement mai segons el que conten els qui el van conèixer. En el camí va quedar el Poema de Lenin (Petrograd 1917), un ambiciós film gràfic que per desavinences amb el director de la televisió alemanya Renau va abandonar el 1961.

A Mèxic havia iniciat la fabulosa sèrie de fotomuntatges The American Way of Life, que va donar per acabada a Berlín Est el 1966. És la seva obra més divulgada, per l’edició que Gustavo Gili en va publicar el 1977 i, més recentment, per l’encertada exposició que l’IVAM li va dedicar en diàleg amb els fotomuntatges de l’artista nord-americana feminista Martha Rosler, Tristes armes, ara fa quatre anys. Esperem que el museu el reuneixi ben aviat, de manera també específica, amb els pop valencians que no són del tot comprensibles sense Renau: els equips Crònica, Realidad, Estampa Popular. No van sorgir del no-res ni de seguir el pop nord-americà, i per alguna cosa va ser el País Valencià on més intens i crític va ser el pop hispànic. Per Renau.

Després de la mort del dictador, va tornar. Va intentar muntar un taller a Manises però no ho va aconseguir. Va trobar interlocutors, això sí, en Joan Fuster i en Vicent Andrés Estellés, també es va veure amb Joan Miró. Sobretot va impartir conferències sobre l’etapa republicana per salvar el patrimoni cultural i sobre la seva obra. Però va acabar tornant a Berlín, on va morir el 1982 sense veure la caiguda del Mur i on està enterrat, al Cementiri Antifeixista.

A l’espera de veure els seus films, a Barcelona dues cites amb ell. Al Born, una retrospectiva de la seva obra plàstica reuneix unes 100 obres, l’expo més extensa de Renau que s’ha fet fins ara a Catalunya. A la falda de Montjuïc, a CaixaForum, el veiem acompanyat dels seus iguals, els altres, aquells grans noms que sovint venerem sense reconèixer, en canvi, artistes més que notables que no han tingut els defensors i historiadors necessaris per col·locar-los en el cànon. Fins ara, per sort per a Renau i els altres.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF