Els 100.000 euros de Vox

Sona la fanfara antiimmersió a lloms d’un cavall blanc cavalcant a la reconquesta. Hem sabut aquests dies que la Junta d’Andalusia, mercès a l’acord de les tres dretes per als pressupostos de 2019-2020, destinarà fins a 100.000 euros per socórrer aquells alumnes de zones bilingües que, essent descendents d’andalusos, tinguin problemes per al manteniment de la seva llengua familiar a causa de l’escolarització en la llengua cooficial i pròpia del territori. O sigui, el vell mantra dels signants del Manifiesto de los 2.300, que allà al 1981 ja identificava els processos de normalització lingüística amb l’abandonament de la llengua d’origen: “Que una desgraciada situación económica y social obligue a cientos de miles de familias a dejar su tierra es ya lo bastante grave como para que, además, quiera acentuarse su despojo con la pérdida de su identidad cultural”. El pas de les dècades només serveix per verificar que l’extrema dreta és previsible, i que no decep mai.

La partida dels 100.000 euros ja ha estat presentada com un èxit de Vox, que d’aquesta manera llança dos missatges ben nítids: el primer, que no s’oblida dels andalusos obligats a marxar de la seva terra —sembla però que no entra en les causes d’aquest fenomen, no fos cas que tingui alguna cosa a veure amb l’explotació que n’han fet les elits—, i el segon, que pensa presentar batalla a la immersió lingüística des de tots els fronts. Així, el pressupost antiimmersió engreixarà les ajudes existents destinades a la promoció exterior de la cultura andalusa, de les quals es podrà gaudir tant a l’estranger com a les comunitats autònomes amb programes d’escolarització en llengua pròpia; a l’acord de les tres dretes no diu enlloc que es tracti de Catalunya, però tots ens entenem. La broma macabra de tot plegat és que aquests recursos dependran del secretari d’Acció Exterior de la Junta, un tal Enric Millo.

Evidentment l’altaveu mediàtic que obté tot el que faci Vox i tot el que envolta la immersió lingüística és suficient per haver donat volada a una mesura insignificant, ridícula i ineficaç. Estèril i injustificable. Mesquina i mentidera, fal·laç i miserable. Primer, perquè planteja un reforç per a uns alumnes de territoris aliens quan el que caldria, potser, és reforçar el sistema educatiu propi. Segon, perquè suposa una dotació pressupostària escadussera, que serveix per a la propaganda però no per a l’acció real: aquests 100.000 euros (destinats globalment a totes les comunitats bilingües) suposen gairebé el 0,4% del que destina la Generalitat a la promoció del català, amb un pressupost de 26,1 milions, uns recursos que l’actual situació sociolingüística revela insuficients. Tercer, perquè entronca amb el relat de l’emigració andalusa històrica, de la qual avui se n’escolaritza ja la tercera generació, i no pas amb el de l’emigració actual, molt més minsa (127.000 persones el 2017, de les quals 10.500 a Catalunya). Quart, perquè avui dia, d’acord amb l’Enquesta d’Usos Lingüístics, sap escriure el castellà el 99,6% de la població de menys de 20 anys (amb un 0,4% restant atribuïble a persones estrangeres). Cinquè, perquè els estudis sobre coneixement de castellà entre estudiants catalans revelen que el seu nivell és equivalent si no superior al de la resta d’estudiants espanyols. Sisè, perquè el discurs tradicional ens diu que qui té problemes amb el castellà no són pas els fills o nets dels immigrants andalusos, sinó els fills o nets dels catalans de tota la vida, amb la ja tòpica necessitat que veuen alguns de reforçar l’ensenyament en castellà en zones d’interior ateses les seves deficiències (i que van ser motiu d’escarni arran de les declaracions dels acusats al judici del procés, tots ells d’un fenomenal castellà intervingut). I setè, perquè una mesura d’aquest tipus no deixa de ser un aval a les polítiques d’immersió, en donar-les per descomptades i inevitables.

Servidor és net d’immigrants andalusos (d’aquí l’Ortega) i va ser immergit primerencament en aquella xarxa hippie del CEPEC, que feien escola en català a inicis dels setanta. Aniré a informar-me a can Millo a veure què en trec, que tinc un castellà fatal.