El que la Via Laietana s’endugué

La plaça de l'Oli, el carrer Donzelles, l'Arc de la Glòria, Graciamat i Tapineria, el barri de Sant Cugat del Rec… Són espais de Barcelona, tot i que no apareixen al nomenclàtor de la ciutat perquè no existeixen des de fa un segle, derrocats entre el 1908 i el 1913 per deixar espai a la Via Laietana, que va fer desaparèixer 2.199 cases i edificis nobles. Però els carrerons estrets i els escrostonats palauets medievals compartimentats que allotjaven persones humils i tallers i oficis exercits a les llambordes, l'aire de la Barcelona vella, han ressorgit de la picota gràcies a imatges de l'època, que no s'havien vist des del 1913 en aquesta quantitat (un centenar, principalment en positius d'època) i qualitat (hi ha 36 còpies digitals ampliades, a més de 142 en pantalles). Són el fruit de l'exposició La ciutat dels passatges. Abans de la Via Laietana, que fins al 31 d'octubre es pot veure a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

La gènesi de les imatges té una alta càrrega emotiva. Des del 1895, els veïns dels barris de la Catedral, Sant Pere, Sant Cugat del Rec, Santa Caterina i la Ribera saben que estan afectats pel flamant Pla de Reforma Interior de Barcelona, que preveu que per aquí s'obri la llavors anomenada Gran Via A, després Via Laietana, suposada exigència d'aquests temps de culte al déu progrés: un accés ràpid al port des de l'expansiu, burgès i modern Eixample, a partir de la necessària prolongació de Pau Claris. El 1907, davant de la imminència d'unes obres que al final arrencarien amb retard, la Unió d'Artistes planteja a l'Ajuntament recollir informació gràfica d'un món que desapareixerà.

El gener del 1908 el Consistori convocarà un concurs fotogràfic i de dibuix. Els participants tindran poc temps, tot just dos mesos, perquè el 10 de març del 1908, Alfons XIII inaugura els enderrocaments i el 3 de maig les obres ja són a tot arreu. “El concurs obligava a lliurar també negatius i plaques de vidre: així tenim l'únic registre fotogràfic massiu d'aquest territori desaparegut, dels més interessants del patrimoni fotogràfic de Barcelona”, assenyalen alhora els comissaris de la mostra, Jordi Calafell i Rafel Torella, del mateix AFB.

Es van recollir llavors unes 600 imatges. L'eix de l'exposició d'ara són les sèries guardonades en el concurs, dividit en categories (carrers i places, detalls...). El nucli dur dels guanyadors representa altres tipologies de fotògrafs de l'època: Adolf Mas (documentalista que ja gestava el seu gran arxiu), Narcís Cuyàs (notable folklorista), Miquel Matarrodona (reconegut retratista) i Josep Pons Escrigas (l'amateur amb ofici).

Gràcies al seu treball, i al de Carles Passo i Joan F. Rovira, afloren bells frontispicis del que en el seu moment van ser cases notables, com la del Marquès de Monistrol (Mísser Ferrer, 6) o una fusteria del carrer Fenosa, els dos ferrers i un aprenent del carrer de Burgès o el gran portal, amb dos carros al davant, del gran Hostal de Girona al carrer de l’Oli. És habitual que dones amb davantal i mocador als cabells, molts nens i gent d'oficis diversos mirin el fotògraf des dels portals. A l'actiu carrer Graciamat, hi ha gent davant de la Vaqueria Suïssa o es veu el forn de la fleca; al carrer Filateres encara hi ha un cartell que diu: “Es renten i estiren cortines”. Les ampliacions digitals permeten veure rètols, detalls i contemplar rostres, com el de la nena que mira a càmera des d'un balcó del carrer Tapineria, a tocar de les parets de la capella de Santa Àgata. Com que els temps d'exposició de les màquines fotogràfiques eren llargs, en moltes imatges hi apareixen persones que, mogudes, semblen fantasmes. La vida no se'n va anar de les cases fins uns minuts abans que arribessin els obrers a derrocar-les: tampoc es trigava tant a endur-se les poques coses que es tenien.

Algun missatge incòmode devien transmetre les imatges perquè no van tenir gaire fortuna (a diferència dels dibuixos, més coneguts, com un extraordinari Modest Urgell present a la mostra, amb una dona davant d'un foc al carrer): s'havien de publicar en llibre i fascicles, però no es va arribar a fer. Només es van exposar al restaurant de la Ciutadella el 1908; després, el 1913, al Palau de Belles Arts i, excepte algunes en una mostra més general el 2001, no s'han tornat a veure.

“Les fotos documenten i ens fan reflexionar sobre el final del creixement urbanístic vuitcentista i els inicis de la Barcelona metropolitana, industrial i de la cultura de masses”, diuen els comissaris. L'obertura de la Via Laietana va acabar afectant més de 10.000 persones, principalment de classes populars, moltes de les quals no van rebre suport institucional per reallotjar-se.

El que havia de ser un eix financer va mutar en pura especulació urbanística: l'obertura, acabada com a tal el 1913, va tenir una amplada hiperbòlica de 80 metres per 900 de llarg... Una vitrina mostra la instantània de la signatura de l'acord financer de les obres entre l'Ajuntament i el Banc Hispano Colonial, amb Domènech Sanllehy (alcalde) i notables com Manuel Arnús (consultor bancari) o Ramon d’Abadal (advocat), entre d'altres. Al costat hi ha algunes fotos del seguiment d'obres que va fer el funcionari Timoteu Colominas. “També va rebre l'ordre de documentar possibles protestes, però no n'hi va haver cap”, assenyalen agudament els comissaris. Potser la gent va acceptar el seu trist destí en honor de les paraules màgiques del moment: progrés, modernitat... “Són aquests consensos enverinats que s'han anat donant a Barcelona davant d'esdeveniments crucials: exposicions, Jocs Olímpics...”, sosté Calafell. Sí, la gent semblava que ho encaixava tot, però el 1909 va esclatar la Setmana Tràgica.