En la pell del Tribunal

“No m’agradaria estar en la seva pell”, advertia amb un punt d’ironia, tenint en compte la seva posició al banc dels acusats, Jordi Sánchez el Tribunal que el jutja sobre la responsabilitat que els ha caigut a sobre: “Tant de bo que la seva sentència serveixi per ajudar a resoldre el que la classe política del seu moment no va ser capaç de resoldre”. No va ser l’únic que es va pronunciar en aquest sentit en els al·legats finals, previs al “Vist per a sentència”. I, de fet, alguns advocats ja han obert el camí.

En aquestes poques paraules es concentren algunes claus de la situació en què ens trobem. La principal, l’anomalia que suposa que el destí immediat d’un conflicte polític de tanta magnitud depengui dels tribunals. No és la seva funció. Hi ha alguna cosa que falla en un règim polític que, com a mínim des del 2014, està donant senyals d’esgotament de materials pel rebuig obsessiu a qualsevol reforma per part dels qui l’han governat. Que aquests dies bona part de les converses es perden especulant sobre els límits del càstig que farien la sentència assumible evidencia l’anormalitat que vivim. En una època en què tot acaba en forma de sèries televisives, potser d’aquí a uns anys assistirem a l’estrena del relat per capítols de quan i com el Govern de Rajoy va subrogar les seves responsabilitats a la justícia.

Per als partits que han estat combatent el sobiranisme català, el recorregut judicial del conflicte confirma la fortalesa d’un Estat capaç d’activar els seus mecanismes de defensa i protecció de la legalitat. En suport d’aquesta actitud se situa la magnificació de la gravetat dels fets, que ha convertit els rebels sense armes en colpistes. Els partits de la dreta han fet de tot plegat un baluard ideològic. El PSOE s’hi apunta amb la boca petita. Però qualsevol que vagi una mica més enllà de les consignes de repetició obligatòria sap que la sentència tindrà conseqüències polítiques. I que una suma d’irresponsabilitats ens ha portat a una situació que era evitable.

Mariano Rajoy va tenir cinc anys per canalitzar el problema i no va prendre una sola iniciativa fins al 155

Jordi Sànchez la imputa a “la classe política del seu moment”. Sens dubte, hi va jugar un paper essencial el Govern de l’època, presidit per Mariano Rajoy, que va tenir cinc anys, des del 2012 al 2017, per encarrilar el problema i no va prendre ni una sola iniciativa política fins al dia de l’aplicació de l’article 155. Però Jordi Sànchez no pot oblidar la part que li correspon a l’independentisme: la irresponsabilitat de no haver sabut parar a temps. De pretendre portar el seu projecte més enllà de les forces i de la capacitat de què disposaven (saben perfectament que no en tenien prou) fins que entre les vacil·lacions i el soroll se’ls va escapar de les mans, sense que ningú se sentís amb autoritat per parar i es va imposar l’evidència: no només els poders de l’Estat i la ruptura de la legalitat estaven fora del seu abast, sinó que, com ha recordat l’advocat Melero, l’estrella judicial del moment, van fugir a correcuita de les institucions que controlaven. Probablement, no es van arribar a imaginar les conseqüències. Pensaven que, com a màxim, acabarien amb condemnes per inhabilitació, com els promotors del 9-N. Però una vegada més va fallar el desconeixement de l’altra part. I el sobiranisme es va quedar penjat d’una fantasia: l’inexistent mandat de l’1-O. La solució política –la que hauria evitat arribar a l’anomalia actual– va ser impossible per una tràgica combinació d’incompetència i frivolitat. Ara, el més probable és que s’imposi una sinistra normalització del conflicte. Naturalitzar l’estancament. Fins que arribi el proper esclat, que és el que busquen els que raonen en termes de derrota incondicional de l’enemic. I així indefinidament.

En tota aquesta història pesa molt el desconeixement. Des de Madrid, Catalunya queda molt lluny. I es fan pocs esforços per entrar en els matisos. La construcció mítica del sobiranisme és un exemple: vist com un bloc homogeni, posseït mentalment i impenetrable, és difícil trobar l’estratègia política adequada per relacionar-s’hi. No s’han assabentat que l’independentisme és molt divers i amb espais d’interessos contraposats i els Governs espanyols ni tan sols han sabut especular amb això. Estaven mal acostumats. Sabien que Pujol controlava el territori i se’n van despreocupar massa. I quan aquest va faltar, no van entendre res. Va ser el 2014 que el rei Joan Carles va abdicar i Pujol va fer la seva famosa confessió.

L'independentisme no va saber parar a temps i va pretendre portar el seu projecte més enllà de les seves forces i capacitat