La llengua ens importa, Varsavsky!

Potser algú té dubtes que la llengua és cosa que importa a la gent. Aquesta setmana se’ns ha fet famós Martin Varsavsky, fundador de l’empresa Jazztel i d’altres, que via Twitter ha tingut l’ocurrència de beneir les bondats d’una ciutat com Barcelona per emprendre i invertir en tecnologia... llevat que tinguis fills, cas en què és millor Madrid, perquè aquí et fan aprendre una llengua que no et servirà per a res i allà, en canvi, et podràs comunicar amb cinc-cents milions de persones. I és clar, a la vista de les respostes rebudes (no li han dit guapo, precisament), va tirar de supèrbia tot ironitzant sobre l’interès que els gurus de la tecnologia tenen per les llengües petites: “Romanticismo de los que creen que en Silicon Valley hacen cola para aprender catalán. Parecen sorprendidos que los extranjeros prefieran aprender castellano y vean el catalán como una pega a la hora de decidir Barcelona vs Madrid. Hola desde el planeta Tierra”.

Resulta que aquí a la gent la llengua li importa pel que té de factor constructor de la pròpia identitat, identitat que si bé per a molts pot ser grupal (tribal, nacional, posem-hi el prisma que vulguem), també ho és estrictament personal, en constituir la llengua un tret humà essencial al costat d’altres sobre els quals no tenim dubtes de la seva defensa. Així, de la mateixa manera que Varsavsky mostra una impúdica banalització de la diversitat lingüística d’acord amb el que presumeix que valen els idiomes, segur que es contindria prou de fer afirmacions semblants relatives a races, ètnies o religions, per petites que siguin. No per ser més practicada una religió mereix més respecte que una de seguida per quatre gats.

I en aquest racó de món sembla que a la gent li importa la llengua que parla, i els resultats de les dues darreres convocatòries electorals no deixen de ser-ne una mostra. Hem vist el PP fent gala d’una malaptesa majúscula enviant a l’escorxador una candidata que no parlava català i que amb prou feines l’entenia; hem vist Ciutadans experimentar una reculada en el seu feu fundador després d’haver promès que tancaria TV3 i que posaria fi a l’escola en català; hem vist Manuel Valls recollint uns resultats moderats després de fer un discurs en què el català era entranyable i prou; i hem vist perdre Ada Colau després d’haver renunciat a la llengua catalana en alguns dels seus actes de campanya perquè ja no li valia la pena ni tan sols ser bilingüe. És ingenu pensar que aquests resultats electorals obeeixen en exclusiva als respectius posicionaments lingüístics, però no es pot ignorar que aquests posicionaments hi són, i que són explícits en alguns dels seus programes. I la gent ha dit que la llengua li importa.

La ciutat de Barcelona no pot estar lingüísticament a mercè dels capricis del liberalisme econòmic, ni pot acomodar-se als prejudicis que sobre les llengües campen pel món, per molt que vinguin de Palo Alto. Com tampoc pot esperar a veure com la llengua catalana es difumina en un context sociolingüístic en el qual la competència entre llengües, algunes de les quals són de les més parlades del món, oferirà sempre una lluita desigual. Que som oberts a altres llengües, sí. Que som cosmopolites, també. Però que la llengua catalana hi és i que la població de la ciutat no li ha donat (encara) l’esquena, d’això no n’hi ha cap mena de dubte.

Sigui quina sigui la composició del nou consistori barceloní, no es pot deixar la vitalitat de la llengua als peus del mercat d’una economia globalitzada, ni tampoc es pot subsumir en la política lingüística catalana general, deutora d’uns principis i d’unes estadístiques globals que tenen poc a veure amb l’impacte que, sobre la llengua, té el dinamisme industrial, turístic i tecnològic de Barcelona. Cal que l’Ajuntament de Barcelona es doti d’una vegada d’una política lingüística pròpia, i que doni a la llengua la mateixa importància que li atorga la ciutadania. Perquè si la gent encara no ha donat l’esquena al català, esperem que no ho facin els polítics.