El clima no canvia, l’estem destruint

Aquesta setmana la pluja fina (aviat tempesta) de notícies sobre els efectes de l’acció humana sobre el planeta ens ha servit una informació de contingut lingüístic que té un fenomenal abast conceptual i que situa el debat al voltant del clima en uns paràmetres a partir dels quals és impossible evitar el compromís. El diari britànic The Guardian ha fet públics els darrers canvis en el seu llibre d’estil, pels quals una expressió com climate change (‘canvi climàtic’), per bé que no serà del tot descartada, tendirà a ser substituïda per climate emergency, crisis or breakdown (‘emergència, crisi o daltabaix climàtic’), com diu el mateix diari, “per introduir termes que descriuen amb més precisió la crisi mediambiental a què s’enfronta el món”. La notícia va ser de seguida tuitada per Greta Thunberg, l’activista sueca promotora dels Fridays for Future.

Ja fa temps que l’activisme climàtic se servia d’un llenguatge menys contemporitzador per llançar el seu missatge, però encara era l’hora que un mitjà de comunicació se’l fes explícitament seu i abandonés així l’aparença de neutralitat. Ara el global warming passarà a ser global heating (molt més contundent en anglès, per bé que en català amb ‘escalfament global’ ja reduíem matisos), amb la voluntat, com apunta l’editor en cap del diari, “de ser científicament precisos a la vegada que comuniquem als lectors que aquest és un assumpte molt important”. “El terme canvi climàtic sona massa passiu i amable, quan els científics estan parlant d’una autèntica catàstrofe per a la humanitat”, afirma.

No es tracta doncs de termes nous, però vivim temps líquids en què el llenguatge és tremendament voluble i la mateixa realitat pot tenir múltiples descripcions, sovint esbiaixades. No fa gaires anys, els mitjans de comunicació es debatien davant les noves maneres de referir-se a un fenomen conegut i silenciat com era l’assassinat de dones a mans d’homes, que rebien en els mitjans el tractament de crim passional, el qual ofereix una coartada a l’agressor, o de violència domèstica, que descriu l’àmbit de les agressions però no n’apunta les causes. Al costat dels eufemismes, doncs, van aparèixer les alternatives violència de gènere, violència contra les dones o violència masclista, avui plenament esteses i acceptades; afortunadament, ja no sentim parlar de crims passionals, i no és estrany que un partit com Vox reclami el retorn de violència domèstica.

Pel que fa al clima, aquí ja s’han fet alguns passos per abandonar la terminologia més suau i moure a l’activisme a través de les paraules, per bé que no n’hi ha prou. Seguint governs d’altres països, la Generalitat ha declarat l’emergència climàtica i ambiental a través d’un acord de govern, això sí, sense mitjans ni mesures concretes al darrere, en una mena de brindis al sol, ara que ens escalfa tant. També les universitats han declarat l’emergència climàtica, per exemple la UAB, que ens recorda que “el consens científic sobre l’abast d’aquesta crisi climàtica és robust i generalitzat”. Per si en quedava algun dubte, ara per a The Guardian els escèptics seran negacionistes, tot passant del climate sceptic al climate science denier.

Hem d’agrair a The Guardian que enmig de tanta liquiditat aposti per la solidesa i ens recordi que els termes que emprem per referir la realitat, ni són neutres, ni són innocus, i que el biaix ideològic de l’expressió lingüística és inevitable, ni que sigui per omissió. Ara falta que la resta de mitjans, també els d’aquí, facin el mateix pas. Hem llegat l’expressió de la realitat a l’etiquetatge interessat, a l’ambigüitat calculada, a l’eufemisme esmunyedís, que fan que, en lloc de llegir, pentinem els textos amb els ulls. Els mots ens haurien d’afectar, commoure, revoltar, hauríem de deixar que diguessin el que volen dir i no el que l’emissor vol que diguin. Els militants d’extrema dreta no són patriotes sinó feixistes, les dones les maten, no moren a mans d’algú. I el clima no canvia, sinó que l’estem destruint.