Contra la literatura infantil

Els bons llibres no serveixen per a res o, dit d’una altra manera, la bona literatura no porta adjunta cap funció principal. Si a la faixa se’ns diu que el llibre ens farà riure, que ens pertorbarà, si se’ns diu que l’autor es va proposar una dissecció de la condició humana —i si sobretot se’ns diu que ho va aconseguir—, el millor que podem fer és sortir corrent. Quan els llibres principalment s’escriuen per documentar un període, una societat, o per ensinistrar moralment, tant li fa, quan es perpetren per tocar la corda patriòtica, o el llagrimall del lector, el resultat sol ser deplorable. En referència als valors que transmeten algunes contalles com La Caputxeta, l’abril passat deia Nora Catelli en aquest diari: “El pitjor dels clàssics és la seva virtut més extraordinària: que ho són perquè podem usar-los de moltes maneres”.

D’aquesta mania que els llibres han de servir per a alguna cosa, la literatura infantil i juvenil n’ha sortit molt mal parada. El vestit, l’etiqueta, ja és una llosa. A mitja revolució industrial es van inventar dos nous segments socials, la infància i la joventut. Hi van contribuir els economistes i els psicòlegs. El mercat va alçar les orelles. I aquests segments es van convertir en classes de consum. Havien de llegir a mida. El llegendari occidental, tan truculent, es va infantilitzar. I la jovenalla va començar a disposar de llibres fets amb premeditació —nascuts d’una funció que prejutja els lectors, els fragilitza, els escatima el pòsit bestial de la vida. Encara passa, que pels instituts corren versions simplificades d’obres mestres com Moby Dick o Frankenstein, i passa que es fan llibres, agafem-nos fort, amb missatge!

Per sort, perquè l’etiqueta no marxarà ni amb aigua calenta, hi ha certs autors que converteixen la literatura infantil i juvenil en pura i simple literatura de qualitat. La il·lustradora Anke Kuhl o l’escriptora Joanne Rowling, per exemple: enllà dels destinataris, ara com ara ultrasectorialitzats, elles fabriquen llibres sense manuals d’instruccions, orfes de picades d’ullet als pedagogs, lliures de faixes orientatives.

Un altre autor que desinfantilitza la literatura i que, no obstant això, en part es dedica al camp apuntat és l’Oriol Canosa (Tarragona, 1975). Mirant-ne la trajectòria, les seves obres són d’un fantasieig descordat, d’una misteriosa innocència, obres que ni són agraïdes amb el gir alliçonador, ni desagraïdes, al contrari, amb la intel·ligència del lector. Contista, novel·lista i llibreter, Canosa ha guanyat el premi Folch i Torres (2016) i el premi Cavall Fort (2018). I acaba de publicar L’últim vol de la família Dumont (Animallibres), un destil·lat de Jules Verne amb el toc cortazarià de La autopista del sur. Però l’important és que, per sobre de tot, ha tingut la decència de no acompanyar la novel·la, juvenil, què hi farem, amb una faixa que digui “res no és el que sembla” o, encara pitjor, “aquest llibre et sorprendrà”. Perquè això, els lectors ja ho saben, que amb els llibres de l’Oriol Canosa està assegurat.