Les causes inútils

En el moment de redactar aquest article, sabia que es publicaria aquest dimarts, dia de Sant Jordi. Això em va venir com l’anell al dit per escriure sobre el que cal escriure en un dia com aquest. O el que és el mateix, escaquejar-me d’escriure sobre el procés. Una qüestió que devia ser apassionant i una oportunitat irrepetible per canalitzar Espanya cap al camí d’un estat plurinacional i plurilingüístic, acordat per totes les forces polítiques. Però de moment, Espanya no dona per més. I sembla que Catalunya tampoc està per la feina, excepte per dividir-se perillosament, amb un independentisme entossudit, sense cap mena d’autocrítica ni remordiments ideològics. També estem a molt pocs dies d’una de les eleccions més importants dels darrers anys, i això significa que un hauria de ser més sensible quant a aquesta qüestió i parlar-ne. Però si s’ha de jutjar pel nivell del debat inexistent, per la temperatura dels insults, per la intolerància dels extrems (la dreta aliada a la ultradreta, d’una banda, i l’independentisme, de l’altra), per tot el que és tot menys política, deixant al mig al PSOE, Podem i el partit nacionalista basc amb la greu responsabilitat de cicatritzar ferides més incurables a cada hora i de retornar el país al camí del sentit comú i la sensatesa, maleïdes ganes, després d’aquest paisatge, et queda malbaratar el Dia de Sant Jordi parlant de llibres. O d’alguns llibres concrets. Per això, avui escriuré sobre un que em va deixar una sensació de tristesa i impotència històriques, com fa molt que no em passava. Es tracta de Como si un ángel, de l’escriptor austríac Erich Hackl (Periférica). Això que escric no és una ressenya ni res de semblant. Si és alguna cosa, potser sigui un desfogament. O una manera com qualsevol altra de comunicar la immensa pena que em va produir llegir-lo. Jo crec que l’empatia històrica existeix. I si no existeix, caldrà inventar-la. Seria l’única manera que molts tràgics períodes o moments històrics no es tornessin a repetir. Quan un veu, per exemple, Espàrtac, la gran pel·lícula de Stanley Kubrick, ha de procurar lamentar l’infortuni final d’Espàrtac i posar-se en el seu lloc i en el de la gent que el va seguir fins a la crucifixió final, i no quedar-se a la butaca del cinema lamentant el destí de Kirk Douglas en el film. Això és l’empatia històrica.

Como si un ángel tracta de la desaparició d’una noia de 22 anys durant la terrible dictadura de Jorge Videla. Erich Hackl narra els fets des d’una mena de veu omniscient solidària amb totes les persones que passen pel seu relat. Òbviament, la protagonista és la noia desapareguda, Gisela Tenenbaum. Hackl ens informa que Gisela, Gisi per als amics i la família, era estudiant de Química i Física. Era aplicada, molt intel·ligent i amb notes que no baixaven mai de 9 o 10. Destacava també pel seu sentit de la responsabilitat social, davant del que considerava que era innegociable, la lluita contra els poders de l’estat i la justícia per al poble argentí. Això la va portar a militar en el grup terrorista Montoneros. No obstant això, tot i que la curta trajectòria de la noia va ser dramàtica, el fet que més em va cridar l’atenció i em va omplir d’una ràbia indescriptible i inesperada va ser el paper que van jugar els seus pares en tota aquesta dolorosa història. Eren jueus austríacs. Van arribar a l’Argentina al voltant del 1940, escapant del nazisme, amb 17 anys d’edat. Després de casar-se, es van instal·lar a la província de Mendoza, al costat dels Andes. Van treballar molt dur, van tenir fills, es van posar a estudiar medicina i van obtenir els respectius títols passada la trentena. Van tenir tres filles. Gisi, que, a més de brillant alumna, va ser una destacada nedadora professional. Els seus pares les van educar perquè fossin autònomes. Els van crear les condicions òptimes perquè es desenvolupessin intel·lectualment i espiritual. Només van cometre un error terrible. Van fer molt poc, per no dir res, perquè Gisi, com sí que van fer les seves germanes, s’allunyés de l’enorme suïcidi col·lectiu que va significar desafiar l’engreixada maquinària d’extermini que els tenia preparada l’aparell militar de l’estat argentí.

Després d’acabar de llegir aquest commovedor llibre, continuo sense saber exactament si Erich Hackl acusa o no els pares de Gisi d’alguna cosa imperdonable. Potser no ho va voler fer tan transparent, donada la dimensió del dolor que van haver d’arrossegar durant la resta de les seves vides.

Jo els perdonaria, però com a pares no haurien d’haver permès mai que Gisi sacrifiqués la seva bella joventut.