Vila-Matas: “Soc capaç d’albergar dos escriptors o més”

“Simon Schneider. Proveïdor de citacions literàries. Expert en l’anticipació de frases”. Algú així només pot presentar-se (o existir) en una novel·la d’Enrique Vila-Matas. Efectivament, és el narrador que apareix a Esta bruma insensata (Seix Barral), algú que nodreix amb les millors frases i les idees més intertextuals i metaliteràries l’essència triomfal de les obres del seu germà, un escriptor molt reconegut, però que viu amagat a Nova York. De manera inopinada, aquest li anuncia que l’anirà a veure a Barcelona el 27 d’octubre del 2017, el dia de la tragicòmica proclamació de la república catalana.

Vila-Matas (Barcelona, 1948) ha esquitxat amb miríades de citacions tots els seus llibres, però no n’atresora ni un diccionari ni les col·lecciona. Sí que utilitza, en canvi, un vell i llarg document de Word en el qual té “citacions de llibres i coses apuntades i fins i tot d’altres que descarta, amb coses que crec que puc utilitzar algun dia, però barrejat amb telèfons, números de DNI de gent, comptes… se m’ha convertit en un cementiri de citacions”. Quedar-se paraules d’altres autors i la utilització explícita o no de frases d’altres llibres és gairebé un leitmotiv en l’obra de l’escriptor barceloní, especialment a Impostura (1984). “És cert, hi apareix també la figura d’un servent i la d’un escriptor amb doble personalitat… en realitat, la majoria dels meus personatges són molt humils i estan en situacions límit i molt difícils per ser feliços; les coses els milloren una mica, però sempre de manera insuficient”.

A Esta bruma insensata, l’anònim subministrador no deixa de construir una novel·la i venç, d’alguna manera, el seu germà famós, algú que construeix una brillant teoria sobre la literatura a partir de les idees del seu gris germà, però que, en el fons, no creu en la literatura. “El proveïdor sí que creu en la literatura, hi continua tenint fe; el famós, en el fons, la rebutja”. I Vila-Matas? “Es tracta d’això: de tenir fe en la literatura o de rebutjar-la; jo la dicotomia escriure o no escriure la vaig resoldre a Bartleby y compañía; ara estic en una fase del tipus: ‘Shakespeare, està molt bé el que em dius, però no em facis creure que això és perfecte, que sigui veritat, perquè això està inventat’… Aquests dubtes conviuen en mi i haurien de conviure en tots els escriptors; en qualsevol cas, jo soc capaç d’albergar dos escriptors o més”.

Simon Schneider admet la fatiga que sent per viure dins la seva ment, té “por de distanciar-se tant de tot i del món”, i potser qui parla aquí és l’escriptor real. “És una ironia amb mi mateix; no estic distanciat del món, però admeto que el que escric és sobre un món molt especial; també és cert que faig vida d’escriptor, o sigui, escric i no vaig a festes, i sí que li dono moltes voltes al que escric. Fatigat de pensar tant? Soc molt conscient que estic moltes hores treballant en aquest món diferent del que és la vida real; és solitari, a casa, però és el que hauria de fer tot escriptor, no?... L’altre dia em deien que no sabien de què parlar amb mi si no era de literatura. I vaig respondre: ‘Potser és perquè només soc un escriptor”.

La “boira insensata” surt d’una citació de Raymond Queneau. “Vivim en aquesta boira”, diu Vila-Matas i l’ús que en fa s’ha de llegir, d’una banda, “com una boira de la vida mateixa: què hi ha aquí i allà; però també com allò que no deixa veure el riu i quan amaini, d’aquí a un temps, veurem què estava passant avui”. Aquesta segona mirada és la política. I davant d’això no ha fet com Yeats (“em fascina la imatge que un poeta com ell tingués una escopeta darrere la porta per defensar-se dels bàndols polítics”), sinó que s’ha apropat més a Joyce (“va optar per silenci, exili, astúcia”). Resumint: “No estic còmode ni amb l’ex-CiU ni amb el PP, dos partits corruptes que alimenten el conflicte sempre per poder mantenir els vots i el poder; fa anys que passa i quan hi ha alguna millora imperceptible, corren a dir més burrades per mantenir aquesta situació”. El que pensa Vila-Matas sobre el procés està tàcitament aquí: la república catalana “com a simulació, una cosa amb estructura de ficció, tal vegada un relat”, reflexiona el proveïdor de citacions; una “farsa” ara davant la “tragèdia” de la declaració de l’octubre del 1934; el soroll dels helicòpters policials d’aquest 27 d’octubre del 2017 i els dos dies següents, com si es tractés d’Apocalypse Now: Barcelona com “un poblat vietnamita”.

Si Kafka i la seva cosmovisió era l’escriptor tapat d’Hijos sin hijos; Melville, el de Bartleby… i Blanchot, el de Dr. Pasavento, aquí és Thomas Pynchon, paradigma amb Salinger de l’escriptor que desapareix. “Encara que no ho sembli, sento irritació pels escriptors que s’amaguen perquè acaben generant i volent que siguin els més vistos; és un joc ximple”. Però aquí tenim una novel·la una mica anòmala en la trajectòria de Vila-Matas: hi ha invertit més temps del que és habitual en l’autor (dos anys) i l’ha començat “15 vegades” perquè, afirma, “he tallat i depurat més que mai; l’he fet arrencar com a tragèdia fins a acabar-la en comèdia perquè em vaig veure incapaç de mantenir aquest sentiment tràgic de la vida moltes pàgines; he estat menys xarlatà que altres vegades”. També assegura que, “tot i ser la més metaliterària, és la que ho és menys”, tot i que hi apunten, per exemple, la teoria de les existències menors, del minoritari filòsof francès Étienne Souriau, o hi batega la tesi que la novel·la ha perdut avui el seu component de reflexió i de prosa sense additius per donar pas a les novel·les periodístiques o sociològiques. “Els avanços digitals fan que avui tot estigui gravat, registrat; internet treballa sola; ja no és necessari l’escriptor tipus Flaubert que registra la vida d’una senyora de províncies; avui seria difícil vendre un Proust o un Ulisses de Joyce: l’èxit ara està lligat a una cosa concreta, periodística, actual, tant en novel·la com en cinema: un episodi nazi, una corrupció, el món dels deficients mentals…”.

Però Esta bruma insensata no podia no ser metaliterària. La gènesi, admet Vila-Matas, és una conferència que va fer fa dos anys al Collège de France, on al protagonista que proveeix de citacions el va batejar llavors, aleatòriament, Bastian Schneider. “Vaig rebre una carta d’un escriptor alemany dient que es deia així i que ara pensa escriure sobre el que ha passat”. Un final genuïnament vilamatià.