Vila-Matas i altres exploradors catalans de Portugal

Potser perquè s’han de travessar Castilla, Extremadura o Andalusia, els catalans han descobert Portugal fa uns dies. Sempre hi ha excepcions, és clar, ja que a Porto, la llibreria Lello, famosa per la fake newsque s’hi va rodar Harry Potter, fins fa poc hi tenia un lloc destacat, amb mida pòster, una esplèndida crònica d’Enrique Vila-Matas dedicada a la ciutat i a les coses estranyes –i és que no podia ser d’una altra manera– que li havien passat aquí. “Es una ciudad distante, de otro tiempo, y sus habitantes se visten rigurosamente de gris y negro; ciudad rara entre las raras”. Un amor a primera vista, que al llarg dels anys ha estat correspost pels portuguesos, que són entusiastes dels seus llibres, potser perquè no hi ha un escriptor espanyol més pessoista que Vila-Matas. De passada, i com a gran culer –espero que els metges no t’ho hagin prohibit també–, digue-li al teu club que li faci un cop d’ull al central Militão (i un altre al benfiquista João Félix).

Les vivències de l’escriptor de l’abric gris eren al segle passat, quan a les gangues no se les anomenava low cost i la segona ciutat espanyola no es connectava per 30 euros amb la segona ciutat portuguesa. Gràcies a Ryanair els catalans han descobert en els últims anys Porto, centre tèxtil del país que manté amb la capital aquesta rivalitat gelosa entre una ciutat administrativa i una altra d’empresarial. “Estava convençut que a Europa no hi havia ciutat més antiga i senyorial que Lisboa fins que vaig veure Porto”, admetia Vila-Matas.

Ara li han donat unes bones capes de xapa i pintura, i bona falta li feien, plou menys gràcies al canvi climàtic, no li han expropiat el Duero ni l’Atlàntic i els avions arriben carregats de catalans que en un dia visiten a correcuita la Fundació Serralves a la recerca de Mirós que no s’han vist mai a Barcelona, el cafè Majestic i la llibreria “més bonica del món”, amb la seva retorçada escala barroca, per cert, reproduïda a les últimes festes de Gràcia.

Aquest retard en la visita de catalans a Portugal també es contagia en les llistes de carrers de les seves ciutats. Res a Porto, i un mínim carrer a Lisboa, ja en aquest segle, sens dubte en correspondència a la barcelonina avinguda Lisboa, una mica abans. Abans d’aquest segle, ja caminava per terres lusitanes el periodista Ramon Font, primer i últim ambaixador de Catalunya, home de bé atropellat pels esdeveniments i ja, en l’esquizofrènia global actual, més portuguès que Vasco de Gama.

A Lisboa, A Casa das Janelas com Vistas s’ha convertit en centre d’hostalatge de molts catalans. La catalana Carmen Rende reuneix al seu hotelet de Bairro Alto el gust dels seus carrers i la calma de les seves vides, que no és gens fàcil amb tota la pressió turística.

Els caps de setmana, a les cues dels Pastéis de Belém i als bulevards de la rua Liberdade se sent parlar català, però entre setmana, en la vida professional de la ciutat, no hi ha gaires empresaris ni comercials catalans. Per raons professionals hi ha passat molt de temps Laura Sagnier, que tot just ha enllestit l’estudi Les dones a Portugal, avui, un encàrrec de la Fundació Francisco Manuel Dos Santos, similar al que ja va fer amb les dones espanyoles. En un portuguès perfecte, Sagnier presenta el llibre i sorprèn amb la dada que el 71% de les portugueses tenen una feina remunerada, gairebé 20 punts més que les espanyoles –cosa que agrada molt a l’auditori–, però que guanyen menys, i això ja no agrada.

No són molt avesats –i qui ho és!– al fet que els estrangers els remoguin les entranyes, que els dirigeixin o que els aconsellin com ho han de fer, amb l’excepció dels britànics, ja que hi ha una certa britmania, potser perquè sempre els van salvar –per conveniència, és clar– en guerres amb francesos i espanyols.

Sigui per això o per alguna altra cosa, hi ha una certa relació d’amor-odi amb les coses del veí i encara més si manen. Un dels seus primers bancs, el BPI, de ser controlat pels germans angolesos ha passat al domini dels catalans de CaixaBank, que es gasta molts milions a mostrar la cara bona dels seus beneficis amb ajudes socials i culturals. És el principal donant del país, però el recel sempre queda.

També és una catalana, Rosa Cullell, la que dirigeix, des de fa vuit anys, la primera televisió del país (TVI), la primera cadena de ràdio (Radio Comercial) i el primer web de media, però, per motius conjugals, millor no estendre’s, tot i que seria tan imperdonable fer-ho com parlar de la presència de Catalunya a Portugal sense citar-la, almenys, de passada.

No és fàcil triomfar en territori aliè, i si no que l’hi diguin a Joan Manuel Serrat. Aquí, per més estrany que sembli, omple Patxi Andión; potser és perquè la Revolució el va agafar a Lisboa i es va posar a cantar, i les saudades portugueses són eternes. Pel que sigui, Patxi omple al Chiado i ni es programa al seu barri de Lavapiés. Els gustos transfronterers són molt curiosos en temes culturals, com es demostra amb la inclinació per Vila-Matas o Javier Marías i no per altres autors. Musicalment, sí que hi ha catalans reconeguts a Portugal, com Jordi Savall i, sobretot, Sílvia Pérez Cruz, que compta les seves actuacions per plens absoluts.

Ja és febrer i, com a catalans previsors que són, el telèfon i el correu comencen a crepitar preguntant per llocs per estiuejar, de sol i platja –sense problema–, en llocs tranquils –tampoc– i barats –aquí no–. Han sentit parlar de Comporta a les revistes chic, de Peniche, els surfistes; les Bobos de la Costa Vicentina i els naturistes de les Azores.

Els fins dels Bassols fa una dècada que van descobrir les platges del sud de Lisboa, a la Costa Vicentina, on surfegen i pedalen en un entorn semisalvatge, lluny de la society menorquina de la primera quinzena d’agost i de la Cerdanya en la segona. Hi ha refugis com Aldeia de Pedralva o Vila do Bispo, on es pot aconseguir tot això i un llobarro acabat de pescar i un senglar acabat de caçar, però no a low cost. La naturalesa i el silenci són luxes que es paguen, tot i que menys que a Catalunya.