La detectiva dels records

“Potser només som record; o la possibilitat d’una cosa que contenim a la memòria; o només pur passat”, reflexiona en veu alta Nona Fernández, compendi poètic (i diapasó verbal fidel del seu estil escrit) de l’evolució de la seva obra, set llibres de narrativa (i dues obres de teatre estrenades per la companyia La Pieza Oscura, de la qual és actriu), que ha anat lliscant cadenciosament de la novel·la a una ficció amarada en crònica que ha esclatat amb La dimensión desconocida (Literatura Random House, premi Sor Juana Inés de la Cruz de la Feria de Guadalajara del 2017) i ara en l’envolupant Chilean electric (Minúscula). La guspira que el va generar ho explica tot: la seva àvia li explicava que va estar a la cerimònia de la il·luminació de la plaça d’armes de Santiago el 1883. Li ho va detallar amb tot luxe de detalls desenes de vegades... Però era impossible, perquè ella havia nascut gairebé 25 anys després, com va descobrir Fernández (“arna a la llum dels pals”) en investigar els fets.

Cada vegada que recordem alguna cosa la il·luminem i la fixem i aquest procés sempre és enigmàtic i trampós, d’aquí la impossibilitat d’una memòria col·lectiva: hi ha una trampa d’arbitrarietat en això i això ens obliga a mirar amb suspicàcia les veritats oficials que se’ns lliuren

“Havia de ser un llibre de cròniques sobre Santiago, que començava amb aquesta cerimònia de la llum, però, clar, ja no podia ser-ho i es va convertir en material literari al voltant de què és un record en la nostra vida, com la condiciona, com i per què oblidem, la nul·la possibilitat que el record sigui objectiu...”, explica com a rerefons del text. Si a aquest plantejament s’afegeix la trama de La dimensión desconocida (un militar acudeix a una revista per explicar les seves tasques brutes durant la dictadura de Pinochet), es podria dir que la filosofia, la missió literària de Fernández sembla que passa per “guardar trossos d’ahir que no sabem recordar”, com s’escriu a Chilean Electric. “Cada vegada que recordem alguna cosa la il·luminem i la fixem i aquest procés sempre és enigmàtic i trampós, d’aquí la impossibilitat d’una memòria col·lectiva: hi ha una trampa d’arbitrarietat en això i això ens obliga a mirar amb suspicàcia les veritats oficials que se’ns lliuren, abans i ara”. Per això, compendia: “No consolidaré una memòria col·lectiva, però aporto des del racó, afegeixo trossets per al palimpsest del meu país”.

"La Transició espanyola i la xilena són estranyes, molt pactades, fonamentades en el silenci, un gran clot negre…"

Fernández va néixer a Xile el 1971: Pinochet va esfondrar Salvador Allende bombardejant el palau presidencial de La Moneda l’11 de setembre del 1973. Quan va acabar la dictadura, ella tenia 19 anys; generacionalment, no s’hauria de discernir una ombra tan gran a la seva obra. “Cert, però és així: tota la meva escriptura està vinculada a la dictadura; ja se’n veu algun rastre en el meu primer llibre, Mapocho [Minúscula la recuperarà a l’octubre, com una de les primeres obres sobre l’experiència de la dictadura en els fills]; no hi va haver cap desaparegut a casa, però no vaig ser una adolescent cega: no acaba d’entendre què passava, els funerals als quals assistia, les marxes, les vetlles, les reunions clandestines, llevat que calia lluitar contra els milicos... Vaig començar a escriure en democràcia, però la lentitud i la ineficàcia d’aquest suposat final de la dictadura han estat tals que han convertit tot allò en un gran enigma que no ha resolt el present”.

La transició espanyola i la xilena són estranyes, molt pactades, fonamentades en el silenci, un gran forat negre... Com pots construir així un present? Com pots fer una vida així, obviant-ho? Una persona no ho pot fer i un país, tampoc.

Fernández equipara la transició espanyola i la xilena. “Són estranyes, molt pactades, fonamentades en el silenci, un gran forat negre... Com pots construir així un present? Com pots fer una vida així, obviant-ho? Una persona no ho pot fer i un país, tampoc. I llavors arriben aquests déjà vu: per no recordar, ni resoldre, ni repudiar el que cal fer”. El resultat: “La transició se m’ha convertit en obsessió”. Potser també la figura d’Allende, de qui es diu a Chilean electric que ja en democràcia no se’n va permetre l’autòpsia i que es va cremar la seva roba perquè els forenses no la poguessin analitzar: “M’agrada pensar que no el van matar, que es va suïcidar, però potser és un engany com la història de la meva àvia... No ens van deixar tocar el cel amb els dits, aquest socialisme per via democràtica... Això sí que és un fantasma, l’èpica de la generació anterior; nosaltres no tenim èpica, ens articulem des del fracàs”. En la crònica es repeteixen paraules del seu discurs, com que calia generar una nova societat des de “la passió i l’afecte”: “Encara avui, quan el sento, en aquest casset gravat d’un altre i d’un altre on el vaig escoltar de jove, em poso a plorar i he convertit això, passió i afecte, en un mantra de la meva escriptura; avui aquest discurs polític és impossible”.

Fernández creu que fa, majorment, literatura: “No faig reportatges, però el que passa és que em fascina la realitat i m’alimenta el record” i en una espècie de vasos comunicants “ha anat descendint la narrativa ficcional per augmentar la realitat”, diu mostrant-se propera a l’obra d’Emmanuel Carrère. “He fet un trànsit de la realitat que es va notar en la meva obra Fuenzalida i va culminar a La dimensión desconocida; si els arxius en els quals vaig bussejar són tan interessants, per què els he de camuflar amb ficció? Jo hi aparec, però no en soc protagonista; potser soc Caront guiant la barca...”.

La seva obra és la punta de l’icebergd’un “bon moment” de la literatura xilena, amb veus, recomana, com les de la ja veterana Diamela Eltit o les més joves Alejandra Costamagna i Alia Trabucco. I això és molt en un país aïllat, físicament i espiritualment, per una serralada: “Xile és el sud del sud, ni el mateix país està connectat entre si; la dictadura ens va aïllar més i això explica l’ànima d’un poble, gris, sobri; encara avui vivim en cert aïllament, les coses solen passar en una altra part”. Mentrestant, ella està amb un “assaig novel·lat” sobre, com no podia ser d’una altra manera, la memòria: “La seva història, com funciona, què són records i què no... Cada llibre meu té una espècie d’oficina d’intel·ligència que treballa sobre això... Potser soc un tira [detectiu en l’argot xilè] de records i memòries”.