Miró, del dret i del revés

Quatre dècades de vida són moltes. Més encara si tot aquest temps s’ha estat, immòbil, enganxat a una paret. És el que ha passat a una de les obres més icòniques que conserva la Fundació Joan Miró: el gran tapís que va crear l’artista Joan Miró el 1979 amb ajuda d’un altre gran artesà tèxtil, Josep Royo, que va permetre donar vida i cos a molts dels somnis del pintor. Les seves dimensions, 11 per 5 metres, i el pes, més d’una tona, han fet impossible moure’l des d’aleshores. Fins ara. La Miró ha posat en marxa un ambiciós projecte per dur a terme els primers treballs de conservació per aconseguir que aquesta obra tingui una vellesa sense xacres.

Hi havia curiositat per saber com havia afectat el pas del temps la part del darrere d’aquesta obra ja que s’hi havia col·locat un folre posterior per protegir-la. La sorpresa ha estat veure que estava gairebé com el primer dia; fins i tot conservava els colors més vius que a la part del davant. El 18 de febrer va començar la part més complicada del procés: col·locar dues bigues de ferro amb politges per poder separar el tapís de la paret. Des del 4 de març s’estan duent a terme les tasques de conservació in situ. La responsable és la restauradora Elisabet Serrat. “És perfecte. Els fils de cotó de l’ordit han suportat perfectament el pes i no s’ha destensat. Al revers no hem trobat cap desperfecte. Tan sols s’ha aplicat vapor per rebaixar la tensió de la fibra i s’han netejat els serrells dels baixos”, explica, ficada entre l’enorme tela i la paret.

Entre el 26 de març i el 12 de maig tots els que visitin la fundació podran gaudir d’aquesta oportunitat única de veure l’obra per darrere i fer-hi la volta per experimentar-la com un objecte i no només com una imatge plana en dues dimensions. Així, tan a prop, és més que evident comprovar la força dels materials i els detalls del treball amb què es va realitzar.

La composició de l’obra, formada per un ordit de fils de cotó entre el qual es teixeixen enormes fils de llana, però també lli, jute i cotó, nuats tant pel dret com pel revés, fan visible la importància que donava Miró a les dues parts de l’obra i el seu interès perquè es pogués veure també per darrere, una cosa que fins ara no havia estat possible. La primera idea, va explicar la conservadora en cap de la fundació, Teresa Montaner, va ser col·locar l’obra a la sala de la rampa, on hi ha les escultures, “perquè la gent, quan hi pugi, la vegi per darrere. Però, al final, el tapís va acabar sent més gran i més pesat i el sostre d’aquesta zona no estava preparat”.

Ara, a dos metres de la paret, el tapís s’aprecia com una enorme escultura, rotunda i contundent, que adquireix un protagonisme inèdit fins ara. L’efecte es veu potenciat després de retirar les dues obres que estaven col·locades al costat: el Sobreteixim dels vuit paraigües (1973) i Mans volant cap a les constel·lacions (1974), una pintura de grans dimensions amb la mateixa vocació mural que el tapís.

L’aspecte tàctil de l’obra es veu tan potent a l’anvers com al revers, aconseguit a través de relleus i textures, i el predomini dels colors elementals (blanc i negre) i els primaris (groc, blau i vermell), juntament amb els secundaris com el verd, el taronja i el violeta; una gamma cromàtica característica de la producció mironiana d’aquells anys. La figura de la dona, de grans peus i forma piramidal, ocupa gairebé tot el tapís, com si levités. El món celestial apareix en una estrella de vuit puntes i una lluna blava.

La història del tapís i la de l’edifici de Sert estan molt relacionades. El 7 de juny del 1979 es va presentar l’obra després que, durant sis mesos, sis teixidors nuessin i teixissin metres i metres de llana de colors vius. Era la seva tercera peça tèxtil per mida. Miró tenia 86 anys, i reapareixia per primera vegada després d’una greu caiguda que havia tingut el 1978.

Abans, Miró i Royo havien realitzat al taller de Tarragona que tenia l’artesà tèxtil altres obres similars, que sorgien, no per imposició del pintor sobre l’artesà, sinó per llargues deliberacions. El 1970 el Tapís de Tarragona, a mig camí entre la pintura, el collage i la tapisseria. El 1974 es va inaugurar el gran Tapís del World Trade Center, que va ser aixafat i destruït l’11 de setembre del 2001, el mateix dia en què les Torres Bessones van ser enderrocades en l’atemptat terrorista; una peça desapareguda per sempre, però de la qual la fundació Miró conserva la maqueta original del projecte. “No s’han posat mai en contacte amb nosaltres per veure si es podria tornar a fer”, va explicar Montaner. El 1997 van crear el Tapís de la National Gallery de Washington, que va servir perquè l’artista i el seu col·laborador pensessin a crear-ne un per a l’edifici de la seva fundació que estava en construcció.

L’enorme peça —que es va haver de realitzar enmig d’una enorme complexitat amb telers segurs fets a mida— guardava al revers una sorpresa inesperada: una de les llançadores utilitzada per confeccionar l’obra encara embastada de llana verda, testimoni callat d’un treball excepcional.