Devaluació democràtica

Aquest cap de setmana a Madrid han assistit a una manifestació cívica de l’independentisme català. El Govern a primeríssima fila, fent-se seu l’exercici d’un dret fonamental reconegut per una Constitució que, suposadament, és la base jurídica i política d’Espanya, “l’estat repressor”. Aquest cap de setmana la imatge ha estat, contràriament a la imatge que va donar Policia Nacional i Guàrdia Civil l’1 d’octubre del 2017, la de policies nacionals explicant a uns joves espanyolistes que el que té de bo la democràcia és que uns i altres es puguin expressar lliurement. Aquesta imatge casa malament amb la de l’estat repressor.

A Catalunya les institucions de la Generalitat han quedat en mans dels independentistes més obcecats, menys raonables, i, ho sento, amb menys sentit democràtic. Aquesta descripció molestarà a molts, però aquesta és la realitat que es percep. I només això explica que a Catalunya el Govern no governi, que no adopti ni implementi polítiques públiques. Més aviat s’ha convertit en una gran agència de performances processistes, pagades amb els diners de tots els contribuents. Unes institucions en les quals per entrar i sol·licitar algun servei s’ha de travessar una espècie de santuaris dedicats als presos i als “exiliats”; institucions vestides de groc, fotos i pancartes que posen de manifest que s’ha perdut la idea de neutralitat institucional. Les institucions no han de prendre part per uns o per altres perquè, mal que els pesi, representen els interessos de tota una comunitat política. Les institucions a Catalunya, en contra de les bases de qualsevol contracte social, s’han fet titulars de drets fonamentals que, per definició, no els corresponen. Perquè els drets i les llibertats públiques són elements essencials d’aquell contracte social precisament per garantir a la ciutadania un espai lliure de la ingerència dels poders públics. Així, les institucions no tenen llibertat d’expressió, ni de reunió ni de manifestació. Aquests drets són només i exclusivament dels ciutadans i les ciutadanes, des del primer dia en què deixem l’antic règim per entrar en l’etapa històrica de l’estat de dret democràtic.

Els drets i les llibertats fonamentals no són instruments mal·leables, a mercè de les preferències ideològiques de cadascú (tampoc de les del Sr. Maroto); són instruments que defineixen un estat i una societat. En aquesta línia, la Constitució del 1978 recull els drets individuals i civils ja clàssics, com els drets de participació en sentit ampli i, a deferència d’altres constitucions europees, reconeix com a fonamentals drets socials com l’educació, la sindicació o el dret de vaga.

No, la Constitució del 1978 no reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles ni dels territoris que la conformen. I no ho fa perquè tampoc ho fan els instruments internacionals de drets humans dels quals Espanya és part. L’autodeterminació reconeguda per les Nacions Unides en diferents textos se circumscriu, avui, a pobles sotmesos, en el sentit estricte del terme. Per això Catalunya no és un territori que tingui el reconeixement internacional i, per tant, tampoc constitucional, a autodeterminar-se més enllà del que ja suposa l’exercici de l’autonomia política de la qual es gaudeix des de l’Estatut d’Autonomia del 1979. Ni tan sols el tan abusat “poble” català és homogeni en relació amb l’aspiració secessionista, ni es tracta d’un poble sotmès a la repressió de l’Estat espanyol. L’autodeterminació és una aspiració política legítima, però no un dret fonamental. I, en democràcia, la realització efectiva de tota aspiració passa per convèncer, persuadir i transaccionar, fins i tot tenint majories àmplies, perquè en democràcia els drets de les minories també s’han de protegir.

Els drets fonamentals són una de les peces indispensables de qualsevol estat de dret democràtic. Es pot afirmar que són la raó de la seva existència: el contracte social a què dona forma jurídica l’Estat de Dret persegueix evitar la imposició de la voluntat dels forts sobre els febles. Els drets i les llibertats fonamentals es converteixen en el vehicle de relació entre la ciutadania igual d’una determinada comunitat política, el poble sobirà, i els poders públics que gestionen el poder que el sobirà els confia.

Així les coses, resulta molt estrany observar les imatges dels principals responsables de la Generalitat, i algun expresident, a primera fila i corejant una conegudíssima cançó. Semblaria que hi són més com a fans en un concert que com a responsables polítics d’una comunitat que passa per un dels pitjors moments de confiança, credibilitat i governabilitat de la seva història moderna: Catalunya.