Melancolia amb lleopard

Passejar pel zoo, en el qual es nota el pes de l’amenaça, s’ha convertit en un exercici de malenconia. Fins i tot els cocodrils semblen crepusculars. Hi ha moltes instal·lacions en obres o tancades. Divendres vaig esperar fins a l’hora de tancar i em vaig quedar tot sol amb el lleopard, les seves taques i la seva mirada. Feia una tarda lluminosa, una lleu brisa bufava sobre la capçada dels arbres i semblava que arrossegava el vol de les garses. El rugit del lleó posava una nota de profunda emoció i escruiximent. Vaig pensar en el llegat de les meves lectures (des del Fauna de Félix fins als treballs de George Schaller), l’afany de viatges i aventures i l’amor per la natura a les moltes visites des de nen al zoo. És fàcil reconèixer en el zoològic el gresol de tants somnis i l’origen de l’anhel de vida salvatge. Segurament, el que no entenen els enemics acèrrims del zoo i aquesta administració colauista, tan feroçment benintencionats i armats fins a les dents de moralitat com Savonarolas i Robespierres de l’elefant i la bicicleta, és que en la seva croada per acabar amb el zoològic no només s’enfronten a criteris racionals i científics de pes —que, per cert, no semblen importar-los gaire— sinó també als sentiments d’una part de la ciutadania, tan legítims com els seus.

El zoo és molt més que un centre en què s’exhibeixen, crien, investiguen i preserven animals. És la casa de la natura a la ciutat i un lloc que atresora records, experiències i emocions inestimables i inesborrables per a una part dels ciutadans. Això no es pot eliminar d’un cop de ploma i d’un “perquè jo ho dic”, ni és just que es faci. Menys encara quan es tracta de perpetrar l’extinció amb criteris i arguments sovint waldisneyans, demagògics o directament injustos, ignorant el que té la natura de “red in toth and claw” i convertint els animals en éssers humans, una obstinació que cal recordar que li va sortir malament i amb molt de dolor per als primers al doctor Moreau a la seva illa.