El PDeCAT aposta per diputats antidiàleg en la seva llista per a Madrid

“El debat és què farem a Madrid”, va dir Carles Campuzano, diputat del PDeCAT i veterà convergent en la reunió del consell nacional del partit que es va celebrar dijous passat. La vella Convergència es resisteix al que sembla la seva inexorable destinació: morir a les mans de l'expresident Carles Puigdemont. El problema de fons és si l'independentisme ha d'anar al Congrés dels Diputats a fer política o senzillament a bloquejar el funcionament de les institucions fins a aconseguir la independència.

Puigdemont dona per enterrada la política pactista de la vella Convergència. I això succeeix fins a tal punt que aquest dissabte, en la reunió de l'executiva, va amenaçar amb trencar el carnet del PdeCAT si aquest diumenge no es reunia el consell nacional del partit i sancionava les llistes, asseguren fonts de la direcció.

Els puigdemontistes volen aprofitar la reunió d'aquest diumenge per sotmetre també a votació la incorporació del PDeCAT a Junts per Catalunya, la marca electoral que controlen, escapçant així l'últim reducte de resistència dels pragmàtics.

Ara toca anar al xoc, com si d'un partit antisistema es tractés. Una primera mostra de la disposició al martiri va ser la negativa a negociar els pressupostos del Govern de Pedro Sánchez. Aquesta línia és la que prevaldria en la propera legislatura.

Els possibilistes del PDeCAT són favorables a mantenir la negociació sense situar l'autodeterminació com a condició sine qua non per parlar de pactes. Els partidaris de Puigdemont, per contra, sostenen que cal col·locar la independència al frontispici i, si no s’aconsegueix, que la presència parlamentària serveixi per bloquejar fins al col·lapse el poder legislatiu. En realitat, el debat es troba entre continuar alimentant la fantasia processista que la independència és possible de manera immediata o si fer una política d'aliances que permeti moure peces i treballar en la negociació, pensant que els objectius sobiranistes són assolibles a mitjà o llarg termini. No cal oblidar, apunten des dels sectors pragmàtics del PDeCAT, que a Catalunya no existeix una majoria social sobiranista i que sense fer créixer la base independentista i sense la complicitat de partits d'àmbit espanyol qualsevol solució és estèril. Per la seva banda, els partidaris de Puigdemont creuen que anar a “bloquejar és fer política”, tal com va apuntar en el citat conclave del PDeCAT del dijous passat Joan Maria Piqué, coordinador internacional, relacions públiques de la Generalitat i fervent defensor de la independència exprés.

Per als partidaris de l'èpica unilateral ja va ser un error el vot favorable de l'independentisme a la investidura del socialista Pedro Sánchez. I en els últims dies, el pes de la porpra de Puigdemont ha guanyat terreny i ha acabat doblegant el braç del president del PDeCAT, David Bonvehí, que sembla estar disposat a abraçar l'unilateralisme abonat des de Waterloo.

La metodologia emprada per Puigdemont en les eleccions del 21-D, en què va imposar els seus punts de vista sobre el PDeCAT, sembla que tornarà a repetir-se el 28-A, però aquesta vegada el sector possibilista no es resigna a un paper passiu i està disposat, encara que porti les de perdre, a plantar cara: programa, llistes i pactes a Madrid. Ni els diputats Carles Campuzano o Jordi Xuclà ni la senadora Marta Pascal repetiran probablement en els primers llocs de la candidatura. Els dirigents independentistes presos encapçalaran les llistes per Barcelona —Jordi Sànchez—, Tarragona —Josep Rull—, Lleida —Jordi Turull— i probablement l'exconseller Lluís Puig per a Girona. Serà el Suprem qui haurà de decidir si els permet sortir de presó per recollir l'acta.

Els partidaris de Puigdemont, que han copat el comitè de campanya, s'han assegurat el control polític i reservat els llocs de segura elecció. Aquest és el cas de Míriam Nogueras, vicepresidenta del PDeCAT; Laura Borràs, consellera de Cultura; o Eduard Pujol, portaveu adjunt de Junts per Catalunya al Parlament. Ells continuaran en la relació als candidats empresonats. Les noves llistes garanteixen a Puigdemont i als unilateralistes el control total del grup parlamentari a Madrid.

Tot aquest gir accentua les reticències de sectors empresarials catalans cap als hereus de la vella Convergència. Les patronals veuen amb preocupació la deriva de l'antic sector moderat del sobiranisme. La fragmentació del vot i la conformació de majories després del 28-A es preveu molt més complicada si una part dels diputats decideix passar de pactes. Això fa que alguns empresaris vegin amb més bons ulls la interlocució amb Esquerra Republicana. Un destacat dirigent patronal es lamentava de la deriva del nou PDeCAT. “Avui dia, sembla que ens podem fiar més d'Esquerra Republicana que de la vella Convergència”, afirmava resignat.

Els republicans, que presenten el pres Oriol Junqueras de cap de cartell, han demostrat tenir més cintura en moments puntuals. No obstant això, la carrera que porten totes dues formacions —en la qual ni ERC ni Junts per Catalunya volen ser acusats de traïció— no ofereix massa garanties polítiques. L'atracció fatal davant l'eventual bloqueig del poder legislatiu és tan gran que la CUP sospesa si concorre per primera vegada en la seva història a les eleccions generals. En aquesta partida molts estan disposats a fer de kamikaze polític. Ningú vol ser titllat de covard o de traïdor.