Arata Isozaki guanya el premi Pritzker 2019

L'obra del japonès Arata Isozaki (Oita, 1931) és, per si sola, una antologia de l'arquitectura de la segona part del segle XX. Entre l'audaç brutalisme de la biblioteca que va aixecar a la seva ciutat natal el 1966 i la postmodernitat del Museu d'Art Contemporani de Los Angeles, el MOCA, conclòs dues dècades després, hi tenen cabuda l'enginyós pop tecnològic de la Biblioteca Kitakyushu (1974) o l'actualització de la modernitat que va suposar el Museu d'Art de Gunma, un cub enrajolat aixecat sobre puntals el 1974.

Però Isozaki representa molt més que una antologia de manual. Va ser un pioner a l'hora d'establir contactes i intercanvis amb els seus col·legues occidentals. Segurament per això va antecedir el seu mateix mestre —el Pritzker del 1987, Kenzo Tange— a l'hora de construir a l'estranger. “Quan vaig fer 30 anys havia donat 10 voltes al món”, ha declarat després de conèixer que havia estat guardonat amb el Pritzker 2019. Ell atribueix aquesta set de moviment al Japó en què va créixer: assolat pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Al seu país estava tot per fer i, per tant, va aprendre a conèixer les seves ciutats en un estat de canvi permanent. Isozaki tenia 12 anys quan les bombes atòmiques van reduir a runa Hiroshima i Nagasaki. Va ser des d'aquesta realitat, ha subratllat, que va decidir el caràcter constructiu de la professió, que el va portar primer a intentar entendre el món —per incorporar el millor de cada lloc al seu treball— i després a intentar establir connexions entre les arquitectures.

Així, una vegada fora del Japó, Isozaki, també va reclutar estrangers perquè construïssin al seu país, projectes en què ell feia d'urbanista. Potser l'operació més sonada d'aquest tipus van ser els habitatges Nexus de Fukuoka, a l'extrem occidental del Japó, en què el pla general va concentrar, el 1989, obres dels llavors joves Rem Koolhaas, Steven Holl, Christian de Portzamparc, Marck Mack o Oscar Tusquets.

Més enllà de la seva set de coneixement de l'arquitectura mundial, i més enllà de la seva cultura artística —la seva dona, que va morir el 2014, va ser l'escultora Aiko Miyawaki, que va col·laborar amb ell en alguns projectes—, Isozaki es va formar com a enginyer. Per aquest motiu l'afany per entendre com funcionen les coses està present en la seva indagació com a arquitecte. Un dels seus projectes més coneguts a Espanya, el Palau Sant Jordi, que va construir per la Barcelona olímpica, va enlluernar quan, en poques hores, la coberta prefabricada va coronar el pavelló aixecada per grues. Pensar més a partir de la manera de construir que no pas a partir de l'esperada forma final de l'edifici és una característica dels millors treballs d'aquest arquitecte.

El 2001, quan Herzog & De Meuron van rebre el Premi Pritzker tenien 50 anys. Jacques Herzog va declarar a EL PAÍS que ja podien començar a arriscar. Arata Isozaki rep el Pritzker 2019 al final de la seva carrera —té 87 anys— i, al contrari que altres projectistes que el van rebre en plena trajectòria, com Christian de Porzamparc o Kazuyo Sejima, com a arquitecte ja ha acumulat tots els seus èxits. També els seus errors. En els últims anys, l'obra del japonès no ha deixat d'afrontar nous reptes. No obstant això, les solucions sembla que beguin ara del seu propi repertori. Així, la gruta orgànica de formigó amb la qual va cobrir el mur cortina del Centre Himalayas Zendai que va construir a Xangai el 2012 és cosina germana de la que va utilitzar per tancar el gegantí Centre de Convencions de Qatar, que va aixecar en dates similars però en un entorn completament diferent. Alguna cosa semblant passa amb l'Acadèmia de Belles Arts de Pequín, CAFA, construïda el 2012, 17 anys després que culminés el Museu Domus de la Corunya amb solucions formals i materials molt similars.

El Premi Pritzker és un guardó complicat d'entendre perquè de vegades serveix per indicar vies de creixement per a l'arquitectura i d'altres per reconèixer trajectòries. És a dir, a vegades actua de far que il·lumina el futur i, d'altres, de cotxe escombra. Els premiats en els dos últims anys –Doshi i Isozaki– mereixien un reconeixement. El mateix va passar també amb alguns arquitectes “rescatats”. com Jorn Utzon (2003) o Frei Otto, que va morir el 2015, dies abans que s'anunciés el seu premi. No obstant això, en altres èpoques, premiats com Wang Shu (2012), Shigeru Ban (2014) o Alejandro Aravena (2016) van suposar una presa de posició a l'hora d'indicar cap on podia o havia d'evolucionar l'arquitectura mundial, cap a l'atenció a problemes habitualment descuidats pels arquitectes més coneguts: el rescat de la història (Wang Shu), l'arquitectura d'emergència (Ban) i el paper de l'usuari en el disseny dels edificis (Aravena) o el que és el mateix, la millora de l'autoconstrucció.

Tot i que és cert que entre les novel·les, els drames o els poemes de qualsevol Nobel de Literatura hi ha obres millors i pitjors, en reconèixer els mèrits de manera tardana, com en el cas d'aquest Pritzker a Isozaki, s'és alhora just i arriscat: es corre el risc d'estar premiant també la decadència. En un món necessitat de guies i projectistes audaços capaços d'ampliar i renovar el repertori de feines arquitectòniques, s'agraeixen els premis que indiquen camins. Apuntar vies de creixement implica un risc més alt que no pas reconèixer mèrits passats. Al planeta hi ha cada vegada més guardons que premien l'obra dels arquitectes. Cal que un d'ells es concentri a ampliar l'ambició d'aquesta professió.