El Govern de Torra entra en temps de descompte

En un Parlament habituat a encadenar jornades de vertigen, dimecres passat va destacar la fredor amb què els diputats independentistes van rebre el discurs del president català, Quim Torra, en el qual va defensar la necessitat de continuar la legislatura, tot i que no s’han pogut aprovar els Pressupostos. Amb prou feines una dotzena de diputats van aplaudir els arguments del líder quan defensava que a Catalunya “no convenen” unes eleccions anticipades en les circumstàncies actuals.

Els comptes ni tan sols es van arribar a votar. En l’intent d’evitar una derrota parlamentària del mateix abast que la que va propinar el Congrés —amb la participació dels independentistes— als Pressupostos de Pedro Sánchez, Torra va optar per no presentar el seus. Va explicar les xifres principals, va buscar el suport de l’esquerra amb la promesa de pujades d’impostos a les rendes altes i, quan va constatar la insuficiència de la seva proposta, es va batre en retirada. Com l’any passat, la Generalitat tampoc tindrà pressuposat aquest exercici. Continuarà amb els del 2017 prorrogats, com si la intervenció de l’autonomia que ja va impedir elaborar els del 2018 encara estigués vigent.

La sensació de provisionalitat s’aguditza per moments. Als despatxos del Govern continuen recordant el que va dir Torra el juliol passat: “Els governs acostumen a dimitir si els seus pressupostos no s’aproven i em sembla que això és un mandat democràtic d’autoexigència”. Unes setmanes després que digués això, Torra i els seus socis d’Esquerra Republicana feien públic un acord pel qual es comprometien a mantenir l’estabilitat almenys fins a la sentència del judici del procés.

Ara el president intenta tirar per terra sobretot això argumentant que Catalunya no està per a més eleccions en ple judici i enmig d’una campanya superposada de generals, municipals i europees.

Però una cosa són les voluntats i una altra són els fets. Sense els Pressupostos aprovats la Generalitat haurà de tirar de modificacions de crèdit i de decrets per continuar governant. A més, no podrà disposar d’una bona part dels diners que li havia d’arribar dels Pressupostos Generales de l’Estat. I això també afecta els ajuntaments.

ERC creu que el president només convocarà eleccions si li va bé el 28-A

Malgrat els esforços de Torra per desdramatitzar la situació, el seu sottogoverno està inquiet. I és que l’independentisme no només no ha aconseguit cap dels seus propòsits polítics en la qüestió territorial. Tampoc aconsegueix fer emergir una agenda social i es limita a gestionar projectes heretats. Ahir Torra va presentar com a gran fita la inauguració d’una estació de metro de la L9 a l’Hospitalet de Llobregat, un projecte que es remunta al 1997 i que no es finalitzarà, com molt ràpid, fins al 2026.

“És evident que al Govern català li falta múscul per continuar molts mesos més”, admet un dirigent del PDeCAT que, no obstant això, no s’atreveix a posar-li data de caducitat a la legislatura. Tardor? “Possiblement, però hi ha moltes incògnites obertes”, diu. Un dirigent d’Esquerra Republicana és més gràfic. “Si al PDeCAT i Junts per Catalunya els van bé les coses en les generals, aviat hi haurà eleccions a Catalunya, si no, intentaran allargar al màxim possible”, sosté, abans de concloure: “Faran tot el possible per perjudicar ERC”.

Per aquest motiu ara el focus dels partits independentistes no està situat en la delicadíssima situació que travessa el seu govern. Les candidatures a les generals centren tots els seus esforços, especialment en el PDeCAT i el seu univers, dominat des de Waterloo per Carles Puigdemont.

El PDeCAT pressiona perquè Campuzano sigui el candidat a les generals

La pugna entre l’expresident i el PDeCAT per controlar la llista que es presentarà a les generals continua roent. Més enllà dels noms es qüestiona si el proper grup posconvergent al Congrés s’inclinarà pel pactisme o per anteposar un referèndum d’independència a qualsevol altra cosa. Ahir va haver-hi un moviment de gran volada. El PDeCAT va assenyalar com a candidat a encapçalar la llista el diputat Carles Campuzano, que habitualment sol enquadrar-se en el sector pragmàtic més allunyat de Puigdemont. Campuzano va llançar dos missatges. El primer: que vol encapçalar la llista no només per fer activisme. “Hem d’anar al Congrés a treballar per ser eficaços, fent política i sense renunciar a res”, va dir. El segon missatge és que només cedirà el primer lloc si en les negociacions per integrar la Crida de Puigdemont es decideix que el número u sigui per a un dels dirigents independentistes presos. Tancaria així la porta al fet que altres quadres del partit més propers a Puigdemont, com la diputada Míriam Nogueras, puguin fer-se amb el primer lloc.

Puigdemont treballa des de Bèlgica perquè la llista l’encapçali, precisament, Jordi Sànchez, el lider de La Crida, l’ens polític que està intentant fagocitar el PDeCAT. El nom d’un segon pres, l’exconseller Josep Rull, també es planteja per a la llista de Tarragona. Els sectors pragmàtics del PDeCAT, com el mateix Campuzano, l’excoordinadora Marta Pascal i el diputat Jordi Xuclà, batallen per no quedar despenjats. Ahir el president del PDeCAT, David Bonvehí, es va reunir a Bèlgica amb Puigdemont per negociar les llistes. El desenllaç es coneixerà, previsiblement, aquesta setmana i, una vegada més, tot apunta al fet que l’última paraula la tindran a Waterloo.