Al país de la bona gent

Aquestes últimes setmanes ens han fet anar de corcoll els càlculs de tota mena sobre si el front independentista donaria suport o no als Pressupostos de l’Estat. Sabíem que aquest suport era crucial perquè Pedro Sánchez es mantingués a la Moncloa. I també sabíem que l’exigència d’un referèndum d’autodeterminació no era menys crucial per a l’independentisme per continuar mantenint viu el seu horitzó de futur, un iridescent paisatge molt més important per a ells que el present on vivim tots, els independentistes i el que no ho som. Aquesta utopia ens narra com de bé viurem tots els que vivim a Catalunya, fins i tot com viuran de bé, profetitzen, els habitants del país veí, que per fi podran anomenar Espanya sense que això vagi en detriment del seu patriotisme. En aquestes mateixes setmanes també es van forjar unes taules de diàleg que van anar funcionant amb fruits molt escassos, amb l’esperança que es pogués anar creant un ambient de confiança i ganes d’anar llimant, si no totes, algunes de les moltes arestes que ofereix l’estructura territorial espanyola. El suspens va acabar abruptament la setmana passada. Per la seva banda, Sánchez va donar per finalitzat el diàleg al·legant que no podia acceptar el referèndum d’autodeterminació que exigia l’independentisme perquè no està previst a la Constitució. Aquí convé fer un parèntesi. L’article 10.2 alguns l’interpreten permissible amb aquest referèndum, pel fet d’haver-se ratificat, en el moment de redactar-lo, la Declaració Universal de Drets Humans. Però aquestes ratificacions no es converteixen automàticament en doctrina i, per tant, no tenen rang constitucional. Per això s’insisteix sempre que perquè aquest dret a l’autodeterminació sigui possible, la nostra Carta s’ha de sotmetre a una reforma que haurà de votar tota la població espanyola.

Els Pressupostos van ser bloquejats pels grups independentistes al Congrés dels Diputats. I això automàticament va obligar Sánchez, que no s’ho va pensar dues vegades, a convocar eleccions per al 28 d'abril. L’independentisme no va trigar ni un segon a qualificar l’encara president del Govern espanyol de covard. A més, es va manifestar dissabte en una legítima convocatòria a favor dels seus presos polítics (que jo absoldria, fins i tot indemnitzaria a compte dels meus impostos, però els inhabilitaria fins al final dels temps per a qualsevol responsabilitat política de la gestió pública), però sorprenentment la pancarta que encapçalava la manifestació deia textualment “L’autodeterminació no és delicte”. Bé, no és delicte manifestar-se per demanar-la, però autodeterminar-se unilateralment, com a mínim, és saltar-se la llei.

Era evident que el suport que va rebre Sánchez fa vuit mesos del grup independentista al Congrés per fer fora Rajoy de la Moncloa, ara ho sabem, es basava en la confiança que el secretari general del PSOE cedís davant de les seves exigències, que no eren si no el referèndum. Aquí va començar un estira-i-arronsa que va acabar com va acabar. Amb uns Pressupostos, els més socials en els últims vuit anys, i amb un projecte progressista, fins i tot d’indissimulat color centreesquerrà, i s’hi sumava la ferma voluntat de resoldre el conflicte amb Catalunya, tot i que no a la velocitat que exigia la Generalitat i en els termes no jurídics que plantejava per aplicar la seva solució. Era evident que les prioritats no eren les mateixes. L’independentisme volia ja la ruta que els portés al país dels somriures eterns i la bona gent. Sánchez necessitava aquests pressupostos per continuar amb els seus propis números, la seva política de fort accent social. El vot en contra d’aquests pressupostos, en aliança amb la ultradreta (anomeno així, sense ambigüitats ni matisos, la pinya ideològica que formen el PP, Cs i Vox), ens porta a una de les convocatòries més dramàtiques, però alhora més esperançadores per a l’esquerra espanyola, de l’última dècada.

Recorda el lector el 3 de març del 1996? Aquell dia es van fer eleccions generals perquè Convergència i Unió li va retirar el suport als Pressupostos de Felipe González. El 26 d’abril, a les 21.15, del mateix any, a l’hotel Majestic, CiU i el PP van segellar un acord de col·laboració que garantia la investidura d’Aznar.

Vaig llegir fa uns dies un tuit de Ramón Cotarelo on exposava que Sánchez ha preferit suïcidar-se que “passar a la història” acceptant el referèndum. Tenim massa gent a una i altra banda de l’espectre polític que vol passar a la història. Que Espanya no es divideixi entre aquests i els que no arriben a final de mes.