“Si vols transformar l’Estat, t’hi has d’implicar”

Cristina Gallach (Sant Quirze de Besora, 1960) és una de les catalanes que han arribat més lluny en l’enrevessat món dels organismes internacionals. Gallach ha estat portaveu de l’OTAN i de la política exterior de la Unió Europea, responsable de relacions públiques del Consell de la UE i secretària general adjunta de les Nacions Unides. Des del 2018 és l'alta comissionada de l’Agenda 2030 del govern central per al Desenvolupament Sostenible. Gallach també va ser una de les fundadores, ara fa 40 anys, del diari regional El 9 Nou, amb una colla d’amics, estudiants de Periodisme tots, entre els quals hi havia Ramon Besa o Jaume Masdeu (el seu marit). “Jo encara no havia començat la carrera i venia de muntar a Sant Quirze una revista que es deia Rebombori. Era el 1978, era la transició, hi havia moltes coses noves per fer”, recorda Gallach.

Gallach era un dels noms destacats en un reportatge publicat el desembre passat a Quadern sobre la influència catalana en els òrgans de decisió de l’Estat. Amb una cautela diplomàtica extrema, d’algú que per experiència professional intueix on hi pot haver un problema abans que es produeixi, Gallach valora en aquesta entrevista les fortaleses i febleses de la presència catalana a Madrid.

Pregunta. Lluís Orriols, professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III, em va comentar que els catalans a Madrid, en l’àmbit que sigui i pensin com pensin, tenen una manera d’entendre l’Estat que influeix en la seva feina. Això és així amb vostè?

Resposta. Estic treballant a Madrid no perquè sigui catalana sinó per la meva experiència internacional. El meu àmbit psicològic és molt més ampli, però sí, tinc una mirada i unes emocions catalanes.

P. L’exsecretari d’Estat d’Economia, Alfredo Pastor, apuntava que el Consell de Ministres és un equivalent del Senat: el ministre té una cartera, però també representa el seu territori. Això és així?

R. És molt possible que la posada en comú de visions diferents i de realitats diferents afavoreixi que un Consell de Ministres sigui una mena d’alt Senat. El que és més interessant per mi és que aportis la teva mirada, i si tens uns orígens territorials diferents, que aportis una voluntat de comprensió i de transversalitat.

P. Aquesta mena d’equilibri territorial en un govern es reprodueix en altres Estats?

R. Crec que en països grans, on hi ha tensions, on el territori és vast i has de fer polítiques per a tots, és lògic que hi hagi aquestes mirades, que interessi aquesta representació a favor de la transversalitat. És clar que un govern com l’alemany, per exemple, necessita un equilibri.

P. Quin és el pes dels representants catalans de l’Estat en institucions internacionals? A escala diplomàtica, i també d’altres cossos d’alts funcionaris de l’Estat, s’hi detecta una infrarepresentació de catalans, tenint en compte el percentatge que suposa Catalunya en el conjunt espanyol de població i PIB.

R. Quan ets en un organisme internacional, aquest origen regional es perd una mica. A mi em demanaven d’on soc, i jo responia que d’Espanya, i si em preguntaven que si era de Madrid, jo responia que de Barcelona. Pel que fa a la pregunta, si no hi ha una aportació activa al projecte comú, potser et trobes que el resultat que comuniques i representes no té la diversitat i la inclusió que tu vols.

P. Es produeix aquesta manca d’aportació activa catalana al projecte comú espanyol?

“Si no separes Govern i Estat, demanes al Govern coses que no pot fer, que no són prerrogatives seves”

R. M’he mogut tant en un nivell supraestatal que em costa de dir. Sí que, percentualment, hi ha menys diplomàtics catalans, però no sé si val tant la pena comptar-ho.

P. Però no creu que pot ser simptomàtic d’un problema? Rocío Martínez-Sampere, directora de la Fundació Felipe González, indicava a Quadern que és preocupant aquesta absència de catalans en el cos d’alts funcionaris del l’Estat.

R. És claríssim que serveix per veure la integració i la participació en projectes comuns, i per diferents raons històriques hi ha percentualment menys catalans. El que m’interessa més és participar en projectes on hi hagi mirades similars pel que fa a polítiques. Evidentment, l’equip és més ric si és divers pel que fa a orígens, però també pel que fa a experiències.

P. El professor de Ciència Política Víctor Lapuente explica al llibre Organizando el Leviatán que “les organitzacions amb més heterogeneïtat funcionen millor”.

R. Sens dubte. En aquest sentit, va ser una gran experiència passar de la UE a l’ONU: la meva cap de gabinet era de l’Índia, i el meu assistent personal era d’Austràlia, era molt enriquidor. M’oblidava que jo era de Sant Quirze de Besora? M’oblidava que tenia una mirada catalana? No, perquè també forma part de la meva identitat més internacional. A les Nacions Unides aquesta representació de funcionaris és una qüestió de quotes, a Espanya és una qüestió de polítiques, de voluntat de la política, dels professionals de diferents sectors, de la voluntat de participar-hi.

P. L’ambaixador Juan Antonio March considerava en una entrevista del 2015 que els catalans tenen predilecció per professions liberals en detriment d’opositar per ser funcionaris. Aquesta hipòtesi sembla perdre validesa si ens fixem en l’alta demanda per treballar a la Generalitat. Per què poden implicar-se més els catalans en estructures administratives com la catalana o la de la Comissió Europea, i no en la de l’Estat?

R. Potser també depèn de les facilitats per fer les oposicions de l’Estat... Ho desconec.

P. Quins altres exemples de regions europees distanciades de l’administració de l’Estat hi trobaríem? A Flandes es produeix el mateix dèficit representatiu?

R. Els flamencs estan en una posició dominant a Bèlgica perquè la funció pública belga exigeix un nivell altíssim de bilingüisme. No sé dir-te casos en aquest sentit. A Alemanya no hi ha la identitat lingüística, que és el que ens fa diferents a nosaltres. A ells els xoca aquesta identitat lingüística.

P. Martínez-Sampere afirmava que molts catalans residents a Madrid no hi fan vida. Això suposaria, segons ella, que les elits de les dues parts siguin poc permeables entre elles. Hi està d’acord?

R. Jo a Madrid no hi faig arrels perquè no hi tinc la família, hi visc de dilluns a divendres. És possible que, si t’instal·les d’una manera completa, amb la família, i surts un vespre al teatre, arrelis i puguis tenir una percepció diferent. Jo hi soc pràcticament de trànsit, hi acabo d’aterrar.

P. Detecta una davallada de l’intercanvi cultural i intel·lectual entre Barcelona i Madrid?

R. Seria un problema si hi hagués menys transvasament d’aquest tipus de coneixements i experiències, però no sé si és veritat. Sovint parlem per emocions, i calen dades. Fa poc vaig participar a València en un debat sobre perspectiva de gènere organitzat per la Fundació Ernest Lluch; dialogava amb l’aleshores consellera andalusa de Coneixement i Investigació, Lina Gálvez. Jo vinc de Madrid, però soc catalana, els de la Lluch són de Barcelona i van a València, Gálvez és andalusa i va a València... Aquesta diversitat és molt interessant. Això és molt enriquidor, és molt important.

P. Hi una coincidència entre experts consultats a assenyalar que el moment de més presència de catalans amb un paper influent en l’administració de l’Estat va ser amb el primer govern del PSOE. És així?

R. No només la influència en nombre, també la influència transformadora, la de la llei de Sanitat d’Ernest Lluch, i Narcís Serra, que va ser clau per transformar les forces armades. Hem de veure la quantitat, però també és molt important la transcendència de les contribucions.

P. Com també va ser important la contribució de tecnòcrates catalans en el tardofranquisme?

R. Evidentment, com López Rodó, que va obrir el país econòmicament. És important saber si Madrid és suficientment permeable a aquestes participacions. Depèn de la força política que dirigeix.

P. Pastor i Martínez-Sampere diuen que el poder polític català no entén com funciona un Estat. Hi està d’acord?

R. Podria ser que hi hagués una confusió del que és Estat i del que és Govern. Es confon l’acció de govern, que té el límit de l’Estat. És molt bo saber-ho separar. Si no separes Govern i Estat, demanes al Govern coses que no pot fer, perquè no està en les seves prerrogatives. Per reformar l’Estat necessites més que l’acord del Govern, necessites consensos més amplis.

P. Un dels problemes de Catalunya, segons l’exlíder de CiU al Congrés Joan López de Lerma, és que Jordi Pujol va rebutjar fins a sis vegades formar part del Govern d’Espanya. Comparteix aquesta interpretació?

R. Hi estic totalment d’acord, t’hi has de mullar. Si vols transformar l’Estat, t’hi has d’implicar. Si vols influir, has d’utilitzar els instruments que tens per influir. És difícil influir des de fora. La influència és més eficaç quan és participativa.