Paràlisi catalana

Un any després d'iniciar-se la vacil·lant legislatura que desembocaria en l'elecció de Quim Torra com a president, la paràlisi de la vida política catalana és flagrant.

Mai com fins ara la distància entre les proclames i la realitat havia estat més gran. Pel costat de la retòrica s'assegura que continua regint un mandat popular (a la dirigència) a favor de la secessió. Es lloa la pretesa unanimitat sobre un referèndum autodeterminista (cosa que contradiu l'anterior premissa). I s'enalteix una pretesa cohesió “contra la repressió” i contra l'Estat democràtic, de la qual la Generalitat s'erigeix en estendard.

Però per la banda de la realitat apareixen les misèries. La pretesa majoria social independentista (que no ha existit mai) s'ha convertit en minoria parlamentària, ja que els radicals de la CUP van abandonar fa temps l'aliança d'interessos —de supervivència— entre Esquerra i el món postconvergent. La precarietat del suposat bloc no aconsegueix ni tan sols aprovar uns pressupostos que substitueixin els ja prorrogats.

I la confecció de llistes electorals per a la convocatòria d'eleccions locals (també de les europees) ha generat una creixent i radicalíssima pulsió pluralista: Barcelona té de moment fins a cinc candidatures independentistes (Esquerra, la Crida/PDeCAT, la llista ANC/Graupera, la llista personal de Mascarell i la llista de la CUP), una mostra del predicament que aconsegueixen les homilies de Torra fent una crida a la unitat orgànica.

El trencament intern més greu, però, és el de la base social. Bona part del món nacionalista que va trobar alleujament en l'antiga prèdica moderantista de Convergència s'irrita davant dels plantejaments antisistema de Torra, procliu a la CUP i als —de tant en tant— violents patriotes dels CDR.

I la fractura més paralitzant és la que s'entreveu entre Esquerra i el PDeCAT, així com entre aquest i la Crida, l'últim invent de Carles Puigdemont per intentar mantenir protagonisme davant dels presos que va abandonar i que ara encaren un judici en què el fugit hauria de figurar com a primer responsable del deliri il·legal de la tardor del 2017.

Només la perspectiva d'encarar mínimament concertats l'imminent judici al procés forja un mínim fil conductor defensiu entre els qui no aconsegueixen entendre's per res més. Així s'explica que Torra boicotegi la taula de diàleg de partits, menyspreï l'elaboració dels pressupostos, en els quals dignament s'obstina el seu vicepresident Pere Aragonès, que no presenti al Parlament ni una sola proposta legislativa que sigui alguna cosa més que un retoc a lleis passades, i que el seu únic missatge d'existència sigui la intervenció en el conflicte del taxi, únicament meritòria perquè contrasta amb la major indigència relativa de les no-respostes balbotejades per la Comunitat de Madrid. L'únic balanç lleugerament positiu de la seva gestió per als ciutadans catalans apuntava a alguns progressos per remoure obstacles en les taules de negociació amb el Govern central. Justament l'única cosa que no depèn en solitari del Govern català.

El buit que produeix el sectarisme de Torra ha aconseguit ja l'extraordinari rècord de superar la formidable inanitat de la governança dels seus predecessors, Artur Mas i Carles Puigdemont.