Justícia única

L’imminent inici del judici als polítics catalans responsables del procés està sent abordat per l'independentisme com una oportunitat, potser l'última, per fer una demostració de força que permeti mantenir viva la quimera de la secessió per vies de fet. Els dirigents que compareixeran davant el Tribunal Suprem no ho faran perquè les seves idees estan prohibides ni per haver donat veu a un poble que no pot expressar-se, segons repeteixen amb intenció propagandística per justificar amb invocacions a la democràcia els delictes contra l’Estat de dret que presumptament van cometre.

Els sistemes garantistes, com el que regeix a Espanya, eximeixen del deure de dir la veritat als inculpats en qualsevol causa penal, però això no es tradueix en l'obligació de convalidar la fal·làcia. En aquest sentit, ni la democràcia que els dirigents independentistes invoquen amb la pretensió de ser-ne els oracles, ni tampoc l’Estat de dret que han intentat desprestigiar sense aconseguir-ho, emparen l'atac que van dur a terme durant els mesos de setembre i octubre de 2017 contra els drets civils, les llibertats ciutadanes, les institucions representatives, i fins i tot els espais públics, de la majoria de ciutadans de Catalunya que rebutjen el programa de la secessió. Si en els propers dies s'asseuran al banc no és per haver reclamat com a ciutadans indefensos una llibertat que la Constitució no nega a Catalunya, sinó per haver intentat arrabassar-la-hi com a governants despòtics als catalans que no combreguen amb el credo independentista.

Una part dels processaments ha deixat entreveure la seva intenció de convertir les jornades de la vista oral en un procés polític contra el tribunal que els jutja, i, per extensió, contra el sistema institucional del qual aquest tribunal forma part. La idea que hi ha darrere d’aquesta estratègia és que la justícia europea deixarà en evidència la falta d'independència de l'espanyola. Per descomptat, qualsevol ciutadà està en el seu dret d'escollir la via de defensa que consideri més adequada davant un tribunal, sigui tècnica o política. Però cap de les dues alternatives permet considerar la justícia espanyola com si fos diferent de l'europea, ja que és el mateix sistema espanyol el que estableix que les sentències dels tribunals interns poden ser recorregudes a Estrasburg.

Al contrari del que semblen suggerir els dirigents independentistes en confondre l'existència de dues instàncies successives amb la de dues justícies diferents, Espanya no és un país autoritari al qual Europa acabarà desemmascarant, sinó un país democràtic compromès amb la construcció d'aquesta Europa al tribunal de la qual podran recórrer si ho desitgen. Els qui han defensat la subjecció dels tribunals a l’Executiu són precisament ells, com recull en el seu inquietant articulat la llei de transició a la República que van fer aprovar per una majoria simple del Parlament. És d'aquesta llei, com també d'altres delictes, del què hauran de respondre davant una justícia única que començarà amb les sentències d'uns tribunals a Madrid i Barcelona, i conclourà amb la d'un altre a Estrasburg.

Convertir el judici en un espectacle, amplificat per les eventuals mobilitzacions a les quals tant acostuma a recórrer el president Torra, més inclinat a l'agitació que a la gestió de Govern, no eximeix la part que acusa ni la que es defensa d'aportar proves contrastades i emprar arguments jurídics concordes a les lleis. Iniciat el procés judicial, i esgotada cadascuna de les seves instàncies, la sentència final no haurà recaigut sobre cap nació subjugada, sinó sobre uns dirigents polítics que hauran fet ús del dret de defensa que els assisteix en un sistema democràtic, o l’hauran dilapidat.