Armilles nues

Fa tan sols uns mesos que m'he mudat d'Atenes a París, així que dissabte passat em vaig llevar encara confós i, en obrir la finestra parisenca i veure diversos cubells d'escombraries cremant, vaig pensar per un moment que encara era als carrers que porten fins a la plaça Sintagma. Amb l'aixecament dels gilets jaunes assistim a l'hel·lenització del conflicte francès o, per invertir el sentit de la metàfora, a l'europeïtzació del conflicte grec. El que està passant és el desplaçament de les formes d'opressió, però també de resistència i de contestació, des dels marges d'Europa al centre. Aquest desbordament es repeteix en el perímetre nacional desplaçant-se des de les rotondes de les províncies a les avingudes de la capital. L'ona expansiva de la crisi de les institucions democràtiques europees que va sacsejar els països designats com a PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) el 2011 i que va esclatar a Grècia el juny del 2015, quan la comunitat europea es va negar a acceptar les conseqüències polítiques del resultat del referèndum sobre el rescat financer i la imposició de mesures d'austeritat, no ha pogut ser continguda als marges i ha arribat progressivament al centre, estenent-se durant aquests últims anys fins a França.

L'enfonsament del Parlament grec, que els que podríem anomenar, per oposició als PIGS, llops d'Europa –França i Alemanya– van propiciar i van aplaudir des del seu tron colonial, no era sinó la primera detonació d'una explosió programada de totes les institucions democràtiques europees. Les brutals polítiques aplicades a Grècia es van estendre a poc a poc des d'Atenes fins a París: la mateixa neoliberalització del mercat de treball, un escanyament fiscal semblant a les classes mitjanes, un desmantellament similar de les institucions públiques, una precarització extrema idèntica dels treballadors pobres, un agreujament idèntic de les polítiques migratòries, la mateixa accentuació dels llenguatges institucionals racistes com a única manera de donar cohesió nacional a un teixit social fracturat.

Si les revoltes s'han manifestat així a França no és només per la generalització de l'atac neoliberal contra els Estats del benestar, sinó també perquè França s'ha convertit en un altre porc en relació amb el colós alemany. Les desigualtats de l'euro, accentuades per les desigualtats de classe, fan que les classes populars franceses siguin tractades aquí com el populatxo grec ho és a Europa: com el sud de la nació. “Que es podreixin”, semblen afirmar a l'uníson multinacionals, accionistes i dirigents, sense entendre que la misèria del lumpen serà aviat la seva pròpia misèria. A ningú en aquest extrem d'Europa li va importar que cremés Exàrkhia: ara el que cremen són els Camps Elisis.

La qüestió ja no és portar o no una armilla groga, sinó deixar caure els pantalons del lluitador viril

Amb el pas de la crisi i la resposta de la perifèria al centre, canvien els contrastos i els jocs de fons i forma: Europa va ocultar la crisi de la democràcia representativa a Grècia sota l'aparença del que va anomenar la doble crisi del deute i dels refugiats. Es va dir dels grecs, titllant-los de negres i otomans d'Europa, que eren ganduls i incapaços de pagar impostos. El cos del migrant, assenyalat com a amenaça per als límits (racials, sexuals) de la nació, va ser atacat en benefici de la reconstrucció d'una imatge nacional (blanca, occidental, viril) forta. A França, el desplaçament del problema es repeteix: la crisi de la democràcia representativa es converteix en una resposta per la pèrdua de poder adquisitiu de les classes treballadores blanques i en un conflicte per la gestió de la migració de la qual l'extrema dreta francesa —com ja ho va fer Alba Daurada a Grècia— s'alimenta en un banquet que devora pobresa i desarrelament i vomita llenguatges i símbols colonials i patriarcals. L’esvàstica es menja l'energia transformadora dels armilles grogues. Estem, per dir-ho amb Pasolini, davant del procés a través del qual una subcultura de la còlera absorbeix una subcultura de l'oposició.

Aquesta transformació alquímica de la potència de la revolta en neonacionalisme és la que porta a enfrontar l'armilla groga i la bandera verda, l'armilla groga i el gorro rosa. Tot sembla afirmar que hem d'escollir entre la revolta de classe i l'ecologia, entre la crítica del neoliberalisme i la revolució transfeminista.

Les idees patriarcocolonials de representació política, d'Estat-nació, de família i de ciutadania han patit una erosió sense precedents en els últims cinquanta anys. Des de baix, aquestes nocions han estat posades en qüestió per les minories (enteses no en termes de nombre, sinó en termes d'opressió i potencial revolucionari) de gènere, sexuals i racials que denuncien el funcionament d'aquestes institucions de la modernitat com a tecnologies d'opressió. Els processos de descolonització i de despatriarcalització iniciats als anys cinquanta i seixanta assoleixen avui una dimensió planetària i reclamen la invenció de noves institucions i contractes socials. D'altra banda, i de manera simultània, encara que inversa, els processos de financiarització de l'economia i robotització del treball han buidat de contingut i poder els centres de decisió nacional de l'antic règim i han desdibuixat les formes d'acció i reacció que donaven cohesió a la revolta de la classe obrera. Endeutada i amb feines precàries externes a la fàbrica, a la nova massa d'e-proletaris li manca consciència d’e-classe i desconeix les seves possibles aliances transfeministes i anticolonials.

Les brutals polítiques aplicades a Grècia es van estendre a poc a poc des d’Atenes a París

Cal desemmascarar la fal·làcia que s'amaga sota la disjuntiva entre lluites de classe i lluites transfeministes i anticolonials. Som al davant d'un únic procés de revolució planetària, de canvi de paradigma, en el qual una multiplicitat de vectors nous s'oposen a la vella cultura necropolítica patriarco-colonial-capitalista. Aquest nou moviment ecotransfeminista només pot ser revolucionari, ja que exigeix al mateix temps un canvi total (des del cos al territori, des de la institució a la imaginació) de les maneres de produir i de reproduir la vida sobre el planeta. És davant d'aquesta revolució planetària davant de la qual s'alça, utilitzant part de l'energia de les revoltes dels precaris com a combustible alquímic, un procés també planetari de contrarevolució als Estats Units, el Brasil, Turquia, Andalusia, Grècia o França.

La deriva hel·lènica del conflicte francès exigeix l'europeïtzació urgent de la lluita. Només des d'aquest horitzó europeu, i fins i tot caldria dir planetari, des de la internacionalització ecologista, anticolonial i transfeminista del conflicte i de la lluita, és possible afrontar la crisi de la democràcia representativa i el final del règim del carbó-patriarcat-capitalisme.

La qüestió ja no és portar o no una armilla groga, sinó deixar caure els pantalons del lluitador viril. Afirmem la nostra condició de cos vulnerable davant del capitalisme patriarcocolonial. Retornem la sensualitat i la poesia a la lluita, que cada armilla groga besi l’altra, cada dia una boca diferent, sense identitat i sense papers. Posem semen seropositiu a la ràbia i purpurina a la còlera perquè l'extrema dreta no pugui alimentar-se'n. Que la lluita sigui boja i marica. Parlem del poder amb violència: que siguin les paraules i no els cossos els que s'estripin. I siguem poderosos abraçant els carrers. Que en la lluita càpiguen les mans tremoloses i les cames febles. Que l'única cosa que calgui immolar sigui el nom de tots els dictadors, del passat i del futur.

Paul B. Preciado és filòsof.